Miquel Roman

No estic particularment interessat en les vicissituds internes del Partit Popular, ni el de Catalunya ni el de fora. Però com a militant d’un partit polític si que m’agrada veure que passa i com funcionen els partits, el meu i els altres. Per això he seguit amb atenció el conflicte del PP amb les llistes al voltant de Alberto Gallardon. Més enllà de la problemàtica particular -de persones i de partit-, crec que es força simptomàtica d’una altra realitat més general. Una transformació de comportament electoral a nivell espanyol -i que per tant no s’ha produït a Catalunya-.

A aquestes alçades, a poques setmanes de la campanya, el normal seria que els grans partits espanyols (PP i PSOE)
anesin a la caçera del anomenat vot de centre, es a dir del seu vot
menys radical. Això es així per que la majoria de persones, a l’hora de
definir-se ideològicament, ho fa en aquest espai. Per tant, en teoria,
aquí es decideixen les eleccions, o si més no, aquí es troba la franja
de vot de tots dos partits que fan de frontera.

Pero que fan en aquestes eleccions? El PP, amb la estratègica de confrontació, i amb la liquidació dels sectors més "centristes" (Piqué i Gallardon),
sembla abandonar la lluita per el centre ideològic, per tant es una
campanya destinada a mobilitzar els convençuts. Per altra banda el PSOE,
al que els populars han presentat com a un partit radical, fent virtut
del problema, veu ara amb optimisme la deriva. En teoria els facilitarà
mobilitzar el seu electoral més d’esquerres, el més abstencionista.

Que ha passat? Ha desaparegut el espai ideològic de centre esquerra i
de centre dreta a espanya? No ho crec. Però si no es així … com es
que partits tant grans i per tant, suposadament ben assessorats, es
llençen a mobilitzar el seu electorat més "radical"?

Crec que, segurament, fruit de tants mesos de frontisme, això s’ha
traslladat al votant. No com un canvi ideològic, si no com un canvi en
el comportament electoral. Ara els grans partits espanyols necessiten
confrontació i passió per que els seus votants no es quedin a casa.

I a Catalunya? La deconstrucció del bipartidisme està prou
consolidada per a dificultar una excitació electoral frontista. Estem
en una mena de doble conjuntura.

Per una banda les successiva crisis de gestió i credibilitat de l’Estat a Catalunya han fet veure a la gran majoria de la població el que fins ara només s’atrevien a dir els sobiranistes: Espanya ens maltracta. Molts votants del PP i del PSOE a Catalunya
saben ja que vol dir el dèficit fiscal i la manca d’inversió en
infraestructures. No vol dir que passaran a votar independència, però
la llavor està plantada. Però no es una flor, es un arbre, trigarà anys
a créixer, però si el cuidem creixera.

L’altre conjuntura es força engrescadora. El independentisme català es
més forç i sòlid que mai. Hi ha més regidors, alcaldes, plataformes
cíviques, moviments socials de tota mena, que mai. Hem passat de ser
rars a ser una alternativa. Però tenim un petit/gran problema: hi ha
molts independentistes que encara no s’ho creuen. Que voten a forçes no
independentistes o no voten. Que frenen sense adonar-se l’alliberament
del seu/nostre país. Però la llavor ja es a terra.

Catalunya no és Espanya. Moltes coses ho demostren, com
la mera comparació de la pluralitat dels respectius parlaments. En
aquestes eleccions també serem diferents. Enlloc de mobilitzar a
l’electorat per la por al rival, a Catalunya ens hem de mobilitzar per la il·lusió del nostre projecte, que no va contra ningú, que es un projecte de llibertat per Catalunya.