Miquel Roman

Recordo que en el debat d’investidura de l’última legislatura de Jordi Pujol com a President de la Generalitat, Esquerra l’hi va fer una oferta: Recolzar al Govern per a tirar a endavant un nou Estatut d’autonomia per Catalunya.

Llavoren’s CiU va decidir apostar per un altre soci de Govern, el Partit Popular. Però el que semblava una batalla política perduda, es va convertir en una victòria ideològica. Quatre anys després tots els partits excepte el Popular havien introduït en el seu programa electorat la necessitat de fer un nou Estatut.

Ara, en l’albir del que pot esdevenir la segona gran retallada del Estatut aprovat per el Parlament de Catalunya, Esquerra toca el més sagrat i reclama el dret a l’autodeterminació i l’independència. No crec que l’objectiu sigui guanyar la guerra política ara mateix -tant de bo, però inverosimil amb només 21 diputats i diputades independentistes-, si no començar a guanyar la guerra ideològica. Començar a introduir l’idea d’un referèndum en el debat polític es la millor manera d’aconseguir que algun dia, es pugui dur a terme. Sense Esquerra aquesta setmana ni a la premsa ni al Congrés no s’hauria parlat d’autodeterminació ni d’independència. Només de autonomisme.

Ja sabem com funciona, com ha funcionat sempre. Esquerra fa quelcom i tothom
se l’hi tira a sobre. Els soroll mediàtic, els crits i les burles dels opina dors professionals tronen com a llamps. Les ones turbulentes dels s’escampen per tot arreu … Però al final es cansen i torna la "calma", la tranquilitat entre tempesta i tempesta, i el nostre missatge va calant. El que semblava terrible, parlar amb ETA, votar No a l’Estatut, … es cada cop més comprensible pel nostre electorat un cop passa el soroll i la política real s’imposa.

El nostre objectiu, l’independència, es massa ambiciós per pensar que ens sortirem en una legislatura ni en dos. Caldran molts debats com els d’aquesta setmana. I en cadascun que fem ens atacaran … caldran molts gastar molts "cartutxos" i duran molt de temps. I fer-ho sense manies ni complexos. Per que la muralla que volem a terra, la que fa presoner el nostre País, no caurà sola.

Podem creure els discursos dels que no volen una Catalunya lliure. Podem tenir síndrome d’Estocolm i emmalaltir d’autoodi. Podem ser pessimistes i fins i tot derrotistes. Però el que no podem pretendre es que totes aquestes actituds tinguin alguna utilitat.