Miquel Roman
Nou Barris (Barcelona)
277. Som com som
Esquerra ha crescut molt en els últims anys. Especialment a nivell institucional. En aquest últims deu anys moltes persones ens han donat la seva confiança i el seu vot. Per això a les properes eleccions municipals del maig presentarem més llistes que mai, i no només la Principat.
Això té importants repercussions organitzatives i en les dinàmiques de treball. Cada cop tenim més persones que "viuen" de la política. No és el seu ofici, però si la seva ocupació. Poden ser persones electes (diputats, regidors, …), nomenats (caps de gabinet, gerents, …), o persones que treballen per el Partit (administració, finances, …) . Tot això també implica un increment en la professionalització orgànica, més alliberats per treballar per el Partit.
Això es positiu, vol dir que cada cop més gent ens dona la seva confiança i ens dota de més recursos per fer la nostra feina. I es del tot necessari, per que donar resposta a les polítiques que necessita -segons el nostre parer- Catalunya a nivell local, nacional i internacional, precisa un grau creixent de especialització i professionalització.
El perfil es el de persones amb un alt grau de compromís. La feina política, a diferencia de altres, no acaba mai. Hi a activitats, actes, congressos, visites, … de dilluns a diumenge, i l’agenda no dona treva. Compaginar la vida "laboral" amb la familiar es especialment difícil i sovint no està gens reconegut. A canvi tenen una de les feines mes boniques que es pot tenir, treballar per el teu País.
Tot i que es necessari i positiu, suposa també un canvi en la cultura organitzativa. Passem d’una organització amb un predomini gairebè absolut del voluntariat a una altre mes professionalitzada. Això es nota molt per exemple al Casal d’Esquerra Nou Barris. Els nostres interlocutors orgànics a Esquerra son la Federació de Barcelona i la Seu Nacional, organismes (afortunadament) molt professionalitzats. Per contra, el nostre Casal es en termes absoluts el més petit de Barcelona, sense alliberats i amb menys militants que els altres. És un model clarament de voluntariat.
Ens trobem amb la coexistència de dos cultures organitzatives diferents. Però això no ha de suposar un problema sempre que ens siguem conscients i s’assumeixin les limitacions de cada nivell de l’estructura.
El dijous passat el President del Partit, el company Josep-Lluís Carod-Rovira, va venir al Districte. De seguida que Esquerra m’informa de la visita vaig enviar un e-correu a militants, simpatitzants i amics, i posteriorment (que no tots tenen internet) un sms. Per premura qui no tenia ni internet ni sms, quedà a les fosques (un exemple de fractura tecnològica). Uns quants companys del Casal em confirmaren que podien anar.
El mateix dia, hores abans, vaig enviar un sms als que havien confirmat l’assistència. Els comunicava que no podia anar i quines persones m’havien dit que anirien (per que sapiguessin que no anirien sols).
Jo no podia anar per que a aquella hora treballava. Em guanyo la vida treballant a una botiga (ja sabeu que això d’emancipar-se es molt car …). Tinc un bon horari, dos tardes i dos matins lliures entre setmana i treballo un dissabte de cada dos. Quan treballo per la tarda, no surto de la feina fins les nou del vespre. Prou tard per no poder assistir a un munt de coses al meu Districte, però també per assistir a algunes reunions de la Federació de Barcelona. Això no em fa moralment ni millor ni pitjor dels companys militants que "treballen" en la política.
Segons l’informació que he rebut, la visita va anar molt bé. Tot i això es veu que a algunes persones es van molestar de la meva absència. Entenc que el motiu no seria de la meva manca d’assistència a aquest acte concret.
Com a representant del Casal tinc que assumir la part bona i la dolenta del càrrec i això implica acceptar les crítiques, que son sempre legitimes i necessàries. De fet, per si soles indiquen que algú mira el que faig, i això es del tot positiu per la salut del Casal. De tota manera el tema es de difícil solució.
A hores d’ara no tinc cap intenció de deixar la feina. No m’agradaria haver de tornar a casa dels pares (m’els estimo molt però seria un pas enrere en la meva trajectòria personal) i encara m’agradaria molt menys anar a viure a sota d’un pont. Tampoc crec que així -tot i tenir més temps lliure- fos més útil al projecte.
La millor sol·lució seria que una persona amb més temps lliure, o amb el mateix temps lliure però més capacitada, representes al Casal. Enteneu-me bé, m’agrada molt ser el president d’Esquerra Nou Barris i es tot un honor. Però el que m’agrada o el que em fa il·lusió es irrellevant si es compara al que l’interessa o es millor per el Casal.
De fet considero que si alguna persona que no ho fa pot dedicar menys, igual o més temps que jo al Casal, ho hauria de fer. Independentment del que jo faci o deixi de fer. Però si la possibilitat de ser president de Casal motiva a algú que fins ara no s’ho havia pensat, benvingut sigui.
Ja sabeu, les portes del Casal son i sempre han estat obertes per a les persones que vulguin treballar, a Nou Barris, per alliberar social i nacionalment el nostre País.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si t’ho treballes un poc, et buscaran alguna ocupació els del servei català de col·locació d’Esquerra. No et preocupis, que no hauràs d’anar a viure sota un pont. ERC pot ser un modus vivendi. No series l’únic.