miozz mirades

Hi ha una vida portes endins que es fa lloc entre el brogit de la tarda i s’arrecera al marge dret de la riera de Sant Joan, de pujada, en una conversa banyada del sol que ja se’n va anant. És una vida de portes endins que no duu rellotge ni contesta trucades, que es mira als ulls i s’embolcalla amb paraules nascudes per ser escoltades a poc a poc.
Hi ha una vida de portes endins que passeja riera amunt descobrint bellesa on semblaria que no en quedava, regalant un fil de profunda calma a tocar de vials carregats de trànsit rodat. És una vida que s’atura a comprar un llonguet al forn Francesc – potser lúnic que encara cou amb llenya – i comenta la foto penjada al mosaic de rajoles antigues, de les que ja no en queden, tot sortint al portal a fer-la petar. Una vida portes endins que  projecta claror lluminosa en el fora, entre salutacions i aturades, xerrades quietes i manyacs d’infant, teixint complicitat veïnal d’aquella que no busca res més que ser per si mateixa, amb aquella fidelitat incondicional que dóna un sempre que es va renovant. Hi ha una vida de portes endins que omple la llar – construida maó a maó per les mans del besavi – del fora viscut, amb records, fotografies i plantes. I que ho connecta tot al món del ciberespai. Un mosaic d’anhels, lluites i perseverances, un bàlsam que calma l’estres i foragita la desesperança, projecta horitzons, i s’abraça. Gràcies Maite, gràcies per regalar-me aquesta tarda!