Sempre amb nosaltres, Dani
Article de gener al TOT, Sempre amb nosaltres, Dani
Dissabte va morir el meu germà petit, en Daniel Sabater Puig, als 51 anys, era força conegut com a ciutadà actiu a Badalona. Fa gairebé 12 anys la seva vida va canviar molt, per un ictus que va patir mentre complia una tasca plenament lligada al seu compromís humà i social, la denúncia contra la discriminació que encara pateixen les persones amb retard mental, en aquell cas en el terreny de l’oci. La circumstància del moment es pot considerar una anècdota, però en aquest cas assenyala un tret rellevant de la seva biografia.
En els darrers anys ens havíem acostumat a veure’l amb la seva cadira de rodes, sense autonomia, en comptes de amb el seu pas ferm i apressat, o amb la bicicleta; anant de copilot en comptes de conduir al volant; comunicant-se amb el gest, la mirada, l’expressió facial i ben poques paraules en comptes de amb les seves contundents intervencions al Consell de Districte 1r, al Consell Escolar, a l’AMPA o a les reunions de mobilitat de l’Associació de veïns; mirant atent i emocionat com s’enfilaven els castells en comptes de fer-hi pinya com a membre de la colla micaco; més necessitat de la suma de capacitats que oferint bones aportacions per la defensa dels drets de les persones amb diferents capacitats, un dels eixos de la seva vida (per això havia sigut monitor del Club Llevant, educador a COINRE, voluntari i gerent d’ASPANIN, actiu a la campanya Deixem de ser Invisibles per la supressió de barreres arquitectòniques…); participant a la ciutat ara més en rol d’usuari que no del compromís social que havia tingut, però essent-hi, i vivint la ciutat i el país, les festes populars, actes culturals, reivindicacions, manifestacions… amb aquesta nova forma de viure. Perquè en Dani va haver de reaprendre a viure, i nosaltres amb ell. Quan l’ictus el va sacsejar deixant-lo amb molt poques capacitats – al principi, mínimes – teníem dos camins: encallar-nos en la ràbia i fixar-nos només en tot el que havia perdut, i el que es perdria, o avançar amb dignitat per sobrepassar els límits del cos que l’empresonava. Vam optar pel camí de la resistència, la lluita i la transformació, en positiu. Reaprendre a viure. Amb molt d’esforç, amor i dedicació vam nedar contracorrent. I vam guanyar terreny als límits. Amb dosis de bon humor ell ho va fer més amable. La malaltia l’ha seguit sacsejant, i ell hi ha respòs amb nova lluita. Fins que ja no ha pogut més. Davant l’adversitat, tant important és el què com el com de viure-la. I amb en Dani, d’això n’hem après tots molt. Una lliçó d’amor, de lluita i de dignitat que perdurarà. Com la lluita pels drets que ell perseguia.
La seva és una altra mort prematura. Tots en tenim moltes a la ment. La vida és d’una fragilitat immensa i la mort hi és present en qualsevol etapa, des del primer moment. Saber-ho ens hauria de servir per escollir al màxim com vivim el temps que tenim.
T’acompanye en el condol. Sense conèixer-lo, ens l’has fet proper.
Sorprès per una notícia que mai m’acostumaré a rebre, sempre ens deixen els millors. Deu ser que els que quedem en aquest món hem de fer més coses bones per canviar-lo, perquè tots siguem conscients, com a mínim, de les necessitats dels aparentment més febles.
La sensació de buit i tristor no l’apaga l’esperança en un més enllà, en un lloc de repós i pau.
Una abraçada a tota la família.
Guillem
És aixi mateix, de senzill i de profund, de compromís i d’amor.
de l’amor que li hem tingut, i el que ens ha donat. L’amor que hem après viscut i transmès, l’amor incondicional que ens han donat i ensenyat els nostres pares, amb la nostra mare al capdavant, la qui també va marxar massa aviat.
En Dani roman sempre en nosaltres, les seves lluites són les nostres i ara més que mai.
La seva vida no va ser en va, fa contribuir a fer un món millor i tots li estem agraïts amb el màxim del nostre afecte. Gràcies Dani, has estat un exemple per molts i aquesta és la teva victòria.
Estimada Dolors, t’envio tota la meva solidaritat en aquest moment.
I el meu reconeixement i admiració, per el teu germá, per la teva companyia i afecte i la coherencia irreductible en cada minut de la seva vida.
una abraçada des del cor.
Cada vegada que m’emprenyo i deixo anar renecs dels pitjors del meu vocabulari argenti, contra els que insulten dient: subnormal!, penso en tu i en el teu germá.
Vas ser tu qui em va ensenyar aquesta posició.
Diego
Sempre estarà amb nosaltres per mi i els serus germans per recordar-lo i amb els seus fills i nebots per a esperonar-los a imitar-lo
continua
per a tots nosaltres serà s sempre l’exemple a seguir i la força, en els entrebancs i dificultats que ens anirem trobant a la vida
La seva mirada, fins i tot en els pitjors moments dels primers anys, quan la comunicació era tan difícil, esdevenia de vegades, un pou profund ple de significats intuïts. Una d’aquelles mirades, amb les que viatjaves al seu interior i tornaves, amb les que senties que el lligam de l’amor s’estrenyia i es feia més fort, aconseguia omplir-me de la força necessària per tirar endavant encara una miqueta més. I va millorar i vam poder veure’l expressar-se, limitadament sí, però el suficient per fer-se entendre en tantes coses… Cada petit repte superat ens feia feliços. Amb aquella felicitat petita feta de moments i persones, que és la única que conec.
El missatge és magnífic: “escollir al màxim com vivim el temps que tenim”. Gràcies família.
Gràcies Dolors. Ets un exemple de força, d´esperança de lluita i d´aprofundiment personal… El Dani ha deixat la seva petjada, per sempre, de lluita, solidaritat, reivindicació i dignitat cap a les persones amb discapacitat intel.lectual.
Jo més aviat donaría les gràcies a ella, a la Dolors, per les seves paraules profundes i humanas, d´agraïment… Dir-li que va ser espiritualment gratificant i emotiu assistir-hi ahir a la Missa per el Dani. Que gràcies a ella, per ser com és. Dir-li que conéixer a persones com ella… et fa millor persona, més forta, més profunda i et fa reflexionar l´ordre dels teus valors. Gràcies a tu Dolors, per ser com ets. Gràcies!
Joana.
cal moltes persones com vosaltres, per que els demes aprenem a relativitzar les coses que ens passant a la vida. Cal moltes persones com vosaltres per que nosaltres siguem millors persones cada dia. I aquesta es l’escola de la vida.