no vam anar a costura
No vam anar a costura, nosaltres, però entre les àvies, les ties i la mare ens van ensenyar els mínims. La mare fins i tot tenia “el corte” i es feia la roba – la de casar se l’havia fet tota, impressionant – i conservava amistats “d’anar a cosir” plegades. No hi podia dedicar temps, però encara tenim algunes disfresses que va fer per la netada. Jo als nou anys ja cosia bores a les gasses per als bolquers d’en Frederic, i sempre que podia m’estalviava d’embastar-les: anava pel dret, amb gran sentit pràctic. Sargir mitjons m’agradava força, amb l’ou de fusta, que el guardo encara. Sargir potser és el que més m’ha agradat sempre, potser per aquest instint recuperador que gasto. (segueix)
Sargir, fer mitja – mítics els Kungfus que ens féiem de jovenetes -, i
cosir per reparar o fer alguna cosa informal: disfresses, sacs de
dormir o bosses amb retalls (ara en diuen patxword), apadeçar i
personalitzar peces de roba, fer vestits en miniatura per a les nines i
tota mena de coses creatives que no requerissin massa traça en l’acabat.
I és que no he cosit mai fi, jo, la meva iaia sempre m’ho deia: no
sembles de Cal Polit! A les bores se’m notava la puntada, al punt de
creu el dibuix sempre tibava i fins i tot els botons de vegades em
quedaven torts. Però és perquè ho feia amb pressa, que si ho vull ho puc
fer perfecte…
No vam anar a costura, però he sabut espavilar-me, i fins i tot me
n’he sortit prou bé. Espavilar-me inclou, també, recórrer a les que en
saben de debò per a tasques més difícils o delicades, conec els meus
límits! En la meva joventut ser autosuficient era un valor en alça, i no
dependre del consumisme un objectiu motor. Saber cosir uns mínims
formava part dels actius per a l’autonomia.
Avui
sargeixo a la llum d’un matí ensopit, vora la finestra. Refer amb
l’agulla el teixit quan la roba és esclarida requereix tècnica, però és
menys delicat que quan és foradada del tot. Cal saber com fer-ho, i
l’acabat admet matisos. Això ho vaig aprendre a fer prou bé, recupero
els pacients consells de la mare que no volia escoltar quan tocava –
llavors em cansaven -. Vora la finestra es nota el fred humit del matí,
avui. Em plau passar-hi unes hores dedicada – feia temps que no cosia,
ara -, per tornar a posar en circulació una peça aparcada, per retardar
el circuit de l’usar i tirar. Hi pensava aquest matí, arreglant els
texans del meu fill – m’ho ha demanat ell, avui necessita aquests
precisament… – i m’he adonat que això ells no saben fer-ho, no els ho
he ensenyat, ni jo ni ningú. I bé els ho hauré d’ensenyar pensava. Sinó,
on ho aprenen això els joves ara? Qui els ensenya a ser autosuficients
en el cosir? A no quedar indefensos davant qualsevol estrip?
Parlant d’anar a costura, potser t’interessarà aquest apunt que vaig escriure fa temps al meu bloc http://dietarihumbert.wordpress.com/2008/04/03/anar-a-costura/
Jo és una de les coses que sempre he trobat a faltar en la meva vida, i encara trobo a faltar ara. Recordo que quan feia l’EGB (ara en tinc 42), hi havia una tarda a la setmana que després de gimnàstica ens separaven nens de nenes, i mentre elles feien costura, nosaltres fèiem matemàtiques. També he trobat a faltar que m’ensenyessin a cuinar, però així com en això sí que m’he espavilat, encara que no sàpiga cuinar grans plats no m’he mort mai de gana, però en canvi de cosir no me n’he sortit mai.
I és que el capitalisme no ens vol autònoms, ens vol consumistes, que no ens sapiguem valdre sols. Fa poc van fer un documental al Sense Ficció molt interessant i que vaig comentar al meu bloc. S’hi pot accedir des d’aquí: http://www.tv3.cat/videos/3270630/Comprar-llencar-comprar
Per cert, ¿oi que és sintomàtic que un programa amb documentals de denúncia com el Sense Ficció el facin en horari militant, els dijous passada la mitjanit?
Per cert, bon 2011 a tothom i totdon!
Tens raó, Dolors, intentaré ensenyar-ho als meus fills.