miozz mirades

Desperto d’un matí boirós amb una sotragada. Una trucada em posa al dia: la Mercè, la Nieto, ha mort. Sí, ha mort. (…)
Diu que ja fa uns dies. Ja ho té això l’agost, deixa algunes notícies a la sala d’espera d’una adreça de correu que mires menys o d’una contenció amistosa perquè saben que ets de viatge. Diu que ja fa uns dies. Se’m fa difícil. El darrer cop que ens vam veure la seva força i dignitat davant la malaltia, sense cap engany ni subterfugi, ens va colpir. I meravellar alhora. Va ser el seu comiat, a temps vista, temps imprevisible, es clar. Estava convençuda, jo, que se’n sortiria un cop més, que la ciència
avança, que ara hi ha més camp per córrer. De vegades ens costa veure i
creure el que no acceptem. Encara no m’he sobreposat i no sé ben bé què escric, no puc fer aflorar ara mateix un llenguatge més adient a la seva persona, a la nostra vinculació, a la seva trajectòria. Només puc dir, ostres, no, Mercè, m….! Sentir una tristesa immensa.
I fixar els meus ulls en el record de la llum dels seus: vius i juganers, valents i intrèpits, analítics i intel·ligents, creatius i dinàmics, interrogants, còmplices, fidels, molt fidels.