miozz mirades

Indubtablement, el centre d’atenció de qualsevol ens hospitalari, des dels serveis d’Urgències fins qualsevol planta d’ingrés, passant per l’encadenat de gestions, proves i serveis complementaris és, i ha de ser, la persona malalta. Els i les pacients són l’objecte diana de l’engranatge del Sistema Sanitari. Indiscutiblement. Però en alguns casos – especialment quan hi ha dependències -, si els pacients són persones que no tenen capacitat d’autocura ni de control sobre l’entorn, la dedicació d’un acompanyant es fa imprescindible i entra a formar part del propi engrenatge.  (segueix)

I això sense menystenir les conseqüències de l’acompanyament emocional a qualsevol persona malalta – sigui dependent o no – pel què comporta de no sentir-se abandonat, de saber que es compta amb el suport afectiu i efectiu dels altres, en moments de feblesa. L’acompanyant, doncs, té un paper dins el sistema. Però, i agafant el sentit literal de l’expressió, el que no hi té és gaire lloc. I, en tot cas, no és un lloc gens confortable.

Les nits d’acompanyant a Urgències són dures, sobretot si la Urgència és tal. És a dir, si la persona a qui acompanyes – segurament algú molt proper i estimat –  té un problema de salut important. Normalment són nits d’incertesa, d’esperar resultats que confirmin o qüestionin pronòstics. Nits de patir per dins mostrant serenitat per fora, procurant transmetre confiança i ànims que no empitjorin l’estat del malalt. I si el malalt és depenent, si no controla l’entorn, les nits d’acompanyant a Urgències són molt i molt laborioses.

I són també, nits de duresa física: no es pot dormir ni descansar, les cadires on seure són escasses i incomodíssimes. Quan s’és acompanyant a Urgències sovint s’és conscient que cal estalviar esforços davant els requeriments futurs, perquè després d’una primera nit en poden venir moltes altres, i dies sencers encadenats. Cal mesurar-se per poder aguantar el ritme amb bones condicions. El cuidador s’ha de cuidar, diu la premissa d’or.

I passar les nits en les condicions a què obliga fer-ho el mobiliari dels espais sanitaris dedicats a atendre urgències no és, precisament, una bona garantia per aconseguir-ho. Ni ho és tampoc, moltes vegades, el mobiliari per a acompanyants en les habitacions, un cop s’ha ingressat.

Hi vaig estar pensant molt les llargues hores des de la tarda de dijous fins el vespre de divendres, al passadís d’Urgències de l’Hospital Germans Trias i Pujol, mentre esperàvem llit a planta. Hi vaig pensar mentre buscava, – i no era pas jo sola en fer-ho! – com minimitzar els dolors articulars, la pesadesa de les varices i la contractura cervical que m’emmigranyava. També vaig estar pensant en com les retallades devien tenir relació amb el colapse però, no en canvi, amb la qualitat del tracte i l’atenció rebuda. El Sistema Sanitari compta amb personal ben format que ofereix atenció de qualitat humana, més enllà de les limitacions.

I parlant de limitacions, si tota la feina que assumim els acompanyants s’hagués de pagar amb hores de personal la despesa seria del tot inassumible. Segur que amb molt menys es podria comprar una partida de mobiliari adequat per millorar les condicions de confortabilitat dels acompanyants imprescindibles.
Seria just i adequat. I una inversió en pro de la prevenció i millora de la salut de moltes persones.