miozz mirades

El 15 de setembre passat vam celebrar els 50 anys d’en Dani. Ningú podia imaginar llavors que un mes més tard començaria un periple mèdic complex i que ara seríem on som. En Dani encetava els 50 en el seu millor moment 10 anys i mig després del seu primer i gravíssim ictus, i 8 anys després del 2n. A aquestes alçades amb un 3r, la veritat, ningú hi comptava.
Contents pels seus progressos cognitius i comunicatius, l’ambient era optimista, cordial i amb expectatives. La celebració va ser emotiva, harmònica, alegre. Molt sentida.
Ell estava exultant.
Un dels regals més interessants d’aquella trobada va ser un recull de fotografies i anècdotes que els convidats havien de portar per composar, plegats, un àlbum carregat de vivències. Un bon material de lectura en veu alta, ara, per omplir les incertes hores d’hospital.
Jo hi vaig aportar aquesta.
(seguir llegint) 

Com a fills dels fills que van implicar-se en el negoci familiar, als meus germans i a mi, així com a alguns dels meus cosins, ens va tocar també implicar-nos-hi. En una mesura o altra tohom hi col·laborava. Durant força anys de la nostra adolescència i joventut, aquesta activitat la vam fer en estreta col·laboració en Dani i jo, i l’anècdota que vull recordar ve d’aquesta feina conjunta.

La féiem fora d’hores, sense cobrar, de més a més, per ajudar. El nostre besavi menestral havia ampliat, a finals del segle XIX, el seu petit negoci de sabó iniciat darrera el taulell de la cansaladeria, convertint-lo en una petita empresa familiar allunyada del nucli urbà. La feina era bruta i feia molta pudor, calia allunyar-la del veïnat. L’avi, però, un cop el negoci va especialitzar-se en la fundició de sèu, va fer construir, a mitjans del segle XX, els habitatges pels seus fills ben a prop de les xemeneiës pudents i dels desaigües greixosos. I nosaltres, besnéts de l’iniciador, néts del successor i fills dels principals treballadors, ens vam criar enmig d’aquestes olors compromeses i dels greixos que tot ho empastifaven, mentre barrejàvem el joc i l’entreteniment amb la col·laboració en les feixugues tasques artesanals d’aquella empresa singular. Una cosa que la majoria de fills de famílies amb petis tallers o negocis familiars d’aquells temps deuen conèixer tan bé com nosaltres. 

Coincidint amb la crisi dels 70 llargs, el nostra compromís i col·laboració ens ocupava moltes jornades, especialment dissabtes i vacances, i també algunes tardes dels dies feiners. Estudiàvem, sí, fins i tot treballàvem (jo em vaig estrenar als 16 anys) però a més a més ajudàvem a la fàbrica. Al Sèu. Quan podíem. Sobretot fent d’acompanyants del nostre pare  quan sortia amb el camió, però també vigilant les calderes, descarregant sacs, movent bidons o fent barres de sèu, estenent els sacs a la zona dels safarejos, un cop rentats (llavors reutilitzàvem de debò), abocant sacs de greix a la cinta transportadora, empenyent carretons o fregant amb zotal les caixes dels camions plenes de cucs i sucs sanguinolents. Per nosaltres tot era normal. No en fèiem fàstics. 

Per acompanyar al papa de vegades ens tornàvem els dissabtes, de vegades hi anàvem tots dos. Jo era més gran, però era noia, i al papa li sabia greu que assumís amb tanta dedicació una feina tan poc femenina. Però jo hi insistia. En Dani era tan jovenet! L’estiu era dur i molt enganxós. La calor estobava el greix i el feia molt més pudent i llefiscós, treballàvem fort a les hores de més temperatura, eren les de la feina més carregosa. Els sacs, que de vegades arribaven als 50 quilos, deixaven la seva emprempta en la nostra roba de treball. Féiem la plaça, els escorxadors (llavors en déiem el mataderu), grans establiments càrnics… Calella, Pineda, Sant Adrià, Sabadell, Badalona, La Sagrera … Tenia el seu encant, el seu misteri, era molt entretingut, però també era cansat i brut, un esforç físic remarcable mentre la majoria dels amics i coneguts de la nostra edat prenien orxates a la Rambla o jugaven a la platja. I la satisfacció d’ajudar al pare, a la família, i de fer alguna cosa per millorar la situació en aquella complicada crisi, ens empenyia a fer-ho amb predisposició voluntariosa, sense protestar.

Des de ben petit en Dani remenava la cua pels camions i les DKV aparcats dins el recinte del sèu, i els conduïa perfectament des de que tenia només 13 o 14 anys per estirar-los amunt i avall, o aparcar-los. Sense sortir mai del recinte i sota supervisió dels adults. Inimaginable en el temps actual, però era natural en aquell temps. Jo no ho havia fet mai però m’hi fixava molt, i desitjava tenir els 18 per poder-me posar al volant d’aquell enorme vehicle. No m’interessava gens ni mica conduir res més que camions. Eren d’aquells que es poden portar amb el carnet normal, de mida mitjana, però prou grans en mans de gent jove com nosaltres. Els cotxes no em feien cap patxoca. Recordo que en Dani no es podia creure que em tragués el carnet en un sol dia, dolenta com era, segons ell, en l’art de conduir… era sana enveja, perquè li portava 3 anys d’avantatge, i ell frisava per tenir el carnet també!

El cas és que això és el que va passar quan feia ben poc que jo tenia el carnet de conduir i encara no havia agafat mai el camió jo sola. Ho havia fet alguna vegada amb el meu pare al costat – jo li insistia que me n’ensenyés! – i pel terreny del Sèu, de forma molt acotada, insegura encara.

Era a finals del 1978 o principis del 1979. Jo tenia 18 anys, ell, en Dani, 15. Les coses anaven malament i el nostre pare havia acceptat una feina a fora per assegurar-se un sou, i compaginava les hores intentant aguantar el negoci. Anava de bòlit. Aquell dissabte es feia tard i ell no tornava a l’hora acordada. Sabíem com es neguitejàven els carnissers si no ens presentàvem dins l’horari, sabíem que no podíem deixar el greix per recollir. Això hauria estat una pèrdua de confiança que no ens podíem permetre. S’anava fent tard i el nostre pare no arribava. El neguit s’apoderava de nosaltres. I llavors vam prendre una decisió.

Vam marxar sols.  

Ens vam enfilar al camió, jo al volant i ell de copilot – ostres Dani, devies estar acollonit! – i vam sortir a la carretera. Recordo que llavors el Carrer d’en Prim era de baixada i malgrat la seva amplada, a mi em semblava que m’havia de menjar els plàtans que a banda i banda del carrer m’assenyalaven els marges.  

He conservat per sempre aquella sensació d’atreviment heroic barrejada de pànic que sentia mentre feia avançar aquell EBRO intentant no emportar-me res pel camí; aquell gest de responsabilitat per salvar el compromís del pare barrejat de la responsabilitat (risc) d’emportar-me el meu germà petit dins un vehicle que no sabia si controlava prou; i aquella complicitat teva i meva, Dani, complicitat que hem conservat tota la vida, i que hem enfortit tant aquests darrers anys… 

No recordo haver demanat permís a la mama. No sé com devia anar això (se’m fa estrany mirar-m’ho ara amb els meus ulls de mare). Potser simplement li ho vam comunicar com un ja està fet (abans a aquestes edats érem més grans que ara, oi?), i ens vam enfilar al camió i vam sortir a la carretera. No ens va passar res de mal. Ni en vam fer ni en vam prendre. Jo sabia conduir i era prudent. Tu m’informaves i orientaves – i em vigilaves – exercint de copilot de forma excel·lent. Ho vam resoldre, i, ho vam resoldre bé. A partir de llavors va començar una nova etapa en la que tu i jo maxàvem sols una vegada i una altra, un dissabte i un altre, descarregant a priori al nostre sobrecarregat papa…

De vegades penso que molts dies, actualment,  tu i jo tornem a sortir al carrer com aquella vegada, al carrer d’aquesta nova vida que t’ha tocat reaprendre a viure. Som mútuament pilot i copilot en un viatge arriscat, heroic i responsable.

15 de setembre 2013 ( 50 anys Dani, nascut el 15 de setembre del 1963)