indignats amb la cultura?m m m! :-(
I, si filem prim, encara hauria entès molt més una protesta contra l’Il·lumina Barcelona – una proposta innovadora i avantguardista però que no deixa de ser de cultura/espectacle – que no pas contra un ball d’elements de cultura popular catalana. Aquest, a banda de ser un error estratègic de cara a la credibilitat del moviment Indignat (per allò de l’ordre de prioritats) ho és molt més a Catalunya en clau de cohesió interna. Si les dificultats que hi va haver per poder discutir el Dret a l’Autodeterminació – un Dret Humà Universal – ja va despertar suspicàcies en molta població catalana, augmentades per la poca fortuna que té dins del moviment la idea de relacionar les coneqüències de la crisi i retallades a Catalunya amb el dèficit per l’espoli fiscal espanyol, ara aquesta acció contra el ball del bestiari popular augmenta la desconfiança, i, el que és pitjor, dóna raons als qui volen desacreditar aquest moviment.
Per mi l’acció de protesta obre un debat de fons respecte a si la cultura es considera o no una prioritat social, i em sembla perillós caure en la demagògia de considerar-la a l’engròs una despesa supèrflua. Aquest sembla l’argumentari d’alguns “Algú em dirà incult, però la gana apreta moltes panxes.” conclou algú que contesta comentaris a la xarxa, defensant que l’acció era contra les despeses innecessàries, i és un argument fàcilment creïble, amb cert sentit comú, però molt enganyós. On es posa el límit? Qui el posa? I amb l’esport, què farem? Es considera des del moviment d’¡indignats que cal suspendre totes les despeses públiques destinades a festes, celebracions i esports, totes les despeses destinades a art i espectacles? I a participació ciutadana? Diria que no és pas la línia…i si ho fos, per què carregar-se un ball de bestiari popular i no dir res davant altres actes culturals molt més costosos? És un terreny molt rellioscós!
En totes les societats – començant per les organitzacions familiars – la vida de les relacions personals i socials està nodrida de celebracions i rituals festius, d’art i de cultura, celebracions, rituals, manifestacions i pràctiques que construiexen espais comuns, participatius, construeixen referències, vincles, pertinença…i eliminar-los seria eliminar part de l’essència de la condició humana i de la vida comunitària. Fins i tot en moments de crisi i penùries econòmiques o humanitàries, els grups humans segueixen realitzant celebracions i actes culturals, per senzills que siguin. Pensar que perquè estem en crisi hem de deixar de valorar el patrimoni cultural és i significa una gran pobresa de mires. I més encara quan es tracta de patrimoni cultural participatiu i popular.
Hi ha desenes de definicions de què és cultura, però hi ha un cert acord en donar-hi- tres sentits bàsics. I un d’aquests tres és el que fa referència al conjunt d’actituds, valors, objectius i pràctiques que caracteritzen a una institució, organització, grup o societat.
Dins la societat catalana els balls amb gegants i amb bestiari popular forma part d’aquest conjunt de pràctiques festives que la caracteritzen. Arremetre contra això no és qüestionar cap administració pública o estament polític. És arremetre contra la pròpia societat. I estic segura que aquesta no és la voluntat del moviment Indignat.
Jo crec que això del Moviment dels Indignats (tot i que suposadament hi formo part com a membre d’una assemblea popular a Sant Feliu de Codines) fa temps que no toca vores. Sobre aquest acte que comentes, crec que simplement es devia fer la protesta per la presència de l’alcalde Trias, no pas per si la festa costa diners o s’hauria de retallar per aquí o per allà.
A mi m’ha indignat també molt, i t’enllaço al meu bloc http://plujademais.blogspot.com/2012/02/contraindignacio.html tota la moguda relacionada amb el jutge Garzón, que m’ha fet pensar que els indignats de Bcn capital o són curts o no tenen memòria històrica o són del PSOE.
Actualment, crec que això dels indignats s’ha fragmentat en milers de petites assemblees, algunes de les quals clarament manipulades per uns pocs individus que per qüestió de temps o del que sigui imposen les seves idees i fan uns comunicats que semblen dignes d’un partit polític d’aquests que suposadament tant critiquen.
En fi, que quan una societat no està contenta la raó no funciona. Es allo de paguen justos per pecadors.