miozz mirades

Posats dins una postal o dins les planes d’una guia de viatge els paratges sorprenents són només imatges. De més o menys bellesa, impressionants o desconcertants, però només imatges. Trepitjar aquests paratges, olorar-los i copsar-ne l’ànima és tota una altra cosa. 
(continua)

Com que el segon dia de ser a Islàndia ja vam determinar que aquella primera incursió a l’illa no havia – no podia! – ser pas la darrera, el delit per col·leccionar postals vivenciades es va calmar una mica i es va ajustar al què podia donar de sí una setmana. La postal dels cràters grocs és de les que més em va cridar l’atenció des de l’arribada, malgrat no ser de les més publicitades. Aquella mena de paisatge llunar semblava irreal. Però existeix, es trepitja i s’olora. L’encert de viatjar “per lliure” ens va permetre dedicar un temps a estudiar el mapa i arribar-nos-hi amb calma.

El passeig per tota l’àrea de Krafla i especialment per Námaskard ens va acabar d’inferir aquella sensació captada des de l’arribada, la sensació d’estar palpant les entranyes de la terra. De trepitjar-la despullada i descobrir què amaga sota la pell. I sota la pell amaga líquids inquiets, líquids calents en evullició permanent, fumejants, que omplen l’atmòsfera de vapors, gasos i efluvis sulfúrics, i que tenyeixen la crosta del sòl de tons groguencs, blanquinosos…sulfurosos!
Tanta energia sota terra és aprofitada per a l’ús humà, des de les extenses instal·lacions de la central geotèrmica de Kröflustöd, una clara mostra de com l’aprofitament energètic renovable i sostenible és perfectement factible, si bé el seu impacte estètic i visual no és fàcil de minimitzar.

L’itinerari entre cràters, pous i fumeroles el vam fer al nostre aire, i ens vam poder apropar a tot el què vam voler. Allà les mesures de seguretat es basen en la responsabilitat i el sentit comú del viatger, els avisos son mínims i discrets, sense reiteracions ni restriccions forçades (una senzilla corda informa de l’àrea de perill, suficient per a la comprensió general; evidentment no atura a un visitant temerari o inconscient, però això, en tot cas, és problema de cadascú…)ho vaig trobar fantàstic!

I ja per acabar, un comentari més personal, però que no em puc estar de fer. Allà al costat dels cràters sulfurosos, se sentia una penetrant pudor de sèu que em connectà amb la meva infantesa. El sèu és el greix animal que es fon per a usos industrials (per fer sabó, cosmètica i materials diversos), i que quan cou a la caldera desprèn una intensa pudor peculiar, molt molesta. Jo vaig créixer enmig d’aquesta intermitent pudor (la desprenia la petita fàbrica familiar iniciada pel meu besavi i instal·lada en una masia, darrera mateix de casa) i tant jo com la resta de la família la notàvem, evidentment, però molt menys que qui no hi estava acostumat. Ara que ja fa tants anys que no l’ensumo, la vaig reconèixer al moment, amb sorpresa: l’origen d’aquella pudor era, vet aquí, l’àcid suilfúric amb què barrejaven el greix per fondre’l mentre bullia en aquelles olles d’infern.