miozz mirades

Descol·locats. Quan es va fer públic l’imminent nomenament de Josep Pera com a director general d’immigració, la notícia era coherent amb l’avís d’intencions que havia fet el president Artur Mas: buscar els millors; buscar els millors com a aposta clau, optant fins i tot per la transversalitat (com en el cas de cultura). Avui rebem amb desconcert el canvi de titular nomenat finalment per dirigir Immigració.  (segueix)
El temps ens dirà si parlem d’una decisió equivocada, i de la magnitud de l’error; a primer cop d’ull tot ho fa pensar.

I quedi clar que Badalona hi guanya, la marxa de Pera era una d’aquelles notícies agredolces que necessitava un “tot i que”: tenint clar que la política d’immigració a Catalunya estaria en molt bones mans – dins els límits i contradiccions que imposa la línia de govern i la política estatal en aquesta matèria – i que es mantindrien algunes de les línies de treball ja compartides amb el govern d’Amorós, calia lamentar la pèrdua que suposava per Badalona aquesta marxa. Lorenzo Merchan analitzava en aquest article part dels motius que haurien portat a Josep Pera a ser el millor candidat per a aquesta responsabilitat de país. Jo en destacaria molts d’altres.

Que hi podríem fer matisos? i tant, en qualsevol acció de govern hi ha clars obscurs, i la recent moció aprovada pel tema de l’arrelament en seria un que jo  qüestiono. I em podria remuntar a la contribució del partit a l’aprovació de la Llei d’Estrangeria, però prefereixo fer una mirada estrictament local i contextualitzada. Sigui com sigui, i tenint en compte les polítiques de convivència i immigratòries desenvolupades a la ciutat durant altres legislatures, no hi ha cap dubte que la d’aquesta darrera ha estat, amb diferència, la més valenta i propositiva, la més coherent i encertada. La més eficaç. I no només per les millores que recull Lorenzo Marchán al seu article, centrades especialment en temes vinculats a la seguretat i el civisme, temes que han afectat directament una minoria de la població immigrada però que han marcat el pols mediàtic i de la conflictivitat veïnal, sovint atiada per interessos partidistes incendiaris. No només per aquestes millores sinó especialment per un aspecte de fons cabdal: des de Ciutadania i Convivència s’ha situat a la persona immigrada en un pla d’igualtat ciutadana, sense paternalismes ni discriminacions. De tu a tu. Oferint i generant confiança. Promovent oportunitats de treball transversal i donant eines per a fer possible el model català de cohesió social.
En clara sintonia amb la política immigratòria del govern, recollida en la Llei d’Acollida, s’ha posat l’accent en temes clau per a la condició – temporal – de persona nouvinguda – com l’acollida, orientació, llengua, participació, pertinença i xarxa social -, i  s’han ubicat en les àrees universals els temes propis de la condició de ciutadà, ciutadana, amb igualtat de drets i deures, coordinant intervencions i projectes més enllà de l’encutillament clàssic entre regidories. I s’ha treballat per minimitzar els prejudicis i afavorir una cultura inclusora.  S’ha donat paper actiu a les entitats, optimitzades en una Xarxa d’Acollida sinèrgica. S’ha treballat amb discreció en els temes més delicats, mediant i defugint confrontacions estèrils, evitant en molts casos el creixement d’espirals de crispació. I s’ha comptat amb tothom. Que no s’han resolt les desigualtats o que no s’ha pogut eradicar el racisme ni trobar solucions a tots els problemes econòmics, socials o de covivència al 100% de les escales de veïns, carrers i barris? Cert. Que no s’ha pogut aturar el creixement del suport veïnal a opcions de fractura com la del PP? Caldria una anàlisi més a la menuda del motiu real de la lliure intenció de vot de la ciutadania, influenciable des de molts paràmetres, no només el xenòfob, i subjecte a la manipulació demagògica i a la disconformitat global pel complex context de crisi o per errorrs de gestió política en àmbits diversos. Es tracta d’un àmbit deficitari, amb molts problemes per resoldre i més ara en plena crisi. Però malgrat l’ús electoral dels partits xenòfobs que exploten el context de precarietat amb  populisme, i malgrat els rèdits que n’han tret, el balanç de la feina feta és clarament positiu. Us ho explicava amb detall a Badalona ens agrada.

No sabem – encara que temem – de quin peu calça Xavier Bosch, i caldrà donar-li marge perquè demostri la seva vàlua. Però em preocupa molt una cosa: dins els models d’intervenció en aquest camp, Àngel Colom – única referència del possible tarannà del nou director – representa la política que promou societats “a topos” més que no pas una plaça comuna de referència. Seria molt greu que CIU repetís l’error de l’antiga política amb l’immigració espanyola que va configurar l’actual societat fragmentada que exemplifiquen les Casas Regionales més tancades: aquella d’incentivar l’associacionisme vertical per motiu d’origen, isolat, en comptes de promoure l’intercanvi horitzontal, l‘associacionisme transversal i referents compartits. No sé si el canvi en el candidat escollit té a veure amb una decisió conscient sobre la política que es desenvoluparà, però tot ho fa témer. Llàstima: serà un greu error polític per a la història del país.