miozz mirades

Quan faig aquestes xerrades per parlar “dels germans” amb famílies que es troben en l’etapa de la “primera infància”, sento que estic davant d’una oportunitat molt especial, que cal texir amb molt cura. En primer lloc perquè pel poc temps que ha passat, possiblement encara se sent molt aprop el procés d’acceptació i adaptació a la realitat: el fill o filla té algunes dificultats o unes característiques especials que no s’esperaven;
D’altra banda, perquè el neguit sobre les expectatives és alt: no se sap quines possibilitats de desenvolupament hi haurà exactament, quins reptes caldrà afrontar: es manté un gran interrogant, un interrogant que és alhora estímul i preocupació; estímul il·lusionat per buscar i lluitar per aconseguir el millor. Preocupació, donada l’incertesa que comporta. Acostuma a ser una època en què els diagnòstics, pronòstics, els peribles per especialistes diversos, les contradiccions, les esperances, l’esforç, les satisfaccions i també els disgustos són el pa de cada dia.
I finalment, perquè quan parlo amb famílies que es troben al començament de l’etapa de criança i educació dels fills, sé que, normalment, s’està molt obert a la informació i orientacions, molt sensible a cada comentari, cada observació; sé que s’escolten les aportacions dels “experts” i les de les altres famílies amb molta atenció, esperant que alguna cosa de les que s’expliquen es pugui aplicar, pugui servir de debò tant per interpretar com per orientar la vida familiar present i futura. Aquesta obertura sovint es manté també al llarg de totes les etapes (segona infància, adolescència, joventutat, edat adulta…), però és en aquest moment inicial quan hi ha una receptivitat més alta.
Aquesta absorció de les paraules i els significats que s’aboquen en aquestes trobades també alimenta els imaginaris sobre el futur, pel què fa al desenvolupament del fill o filla, als possibles límits, oportunitats i dificultats.

Ahir vam parlar força de com triar les paraules i els gestos per ajudar als germans – més petits o més grans – a posar paraules pròpies a l’hora d’interpretar, d’entendre, què li passa al germà o germana, per què és diferent de la majoria dels nens i nenes del seu voltant. Déiem que cal normalitzar el tema, fer-lo natural, però que la realitat social no ens hi ajuda gaire: al nostre voltant, als entorns on els nens i nenes es socialitzen, hi ha molt poca visibilitazció d’aquesta realitat, hi ha poca experiència de relació qüotidiana, poca – o gens – presència d’aquesta diversitat en els materials d’ús comú durant la infància: contes, jocs, dibuixos animats, sèries de televisió… I per això celebrem cada nou producte que surt al mercat, com és el cas del llibre MIMI I LA GIRAFA BLAVA (vegeu-ne l’apunt). Aquest conte posa paraules a algunes de les perplexitats i contradiccions emocionals que pot viure una criatura davant l’arribada d’una germana diferent. Diferent de com s’esperava.

Recomano tenir-lo a casa, a l’abast dels germans i dels seus amics, entre els altres contes; que s’expliqui a l’escola, o a la Biblioteca, amb tota naturalitat, com qualsevol altre conte. Crear un clima en què es faci present que el normal és ser diferent, en que es vegi normal que hi hagi nens i nenes que tenen una manera més peculiar de funcionar, o que tenen unes dificultats, uns dèficits, però que per sobre de tot són nenes i nens. Germanes, germans, companys d’escola, veïns, amics…infants, filles i fills petits.