miozz mirades

Fa dies que me les tinc amb el bloc per endevinar-li un misteri. Busco la clau que regeix l’aturada del temps en l’apunt publicat. I no empaito el secret. (continua)

Tinc apunts que conserven la data del primer esborrany, que es mostra impertèrrita a les quarentenes sofertes. Paradigmàtic l’apunt de presentació del bloc, encetat a l’abril, i que segueix mostrant la data de desembre malgrat haver estat intermitentment despenjat. I a l’altra extrem, el recent apunt dedicat  a la migranya, que ha canviat la data original després d’una correcció tipogràfica  feta en un ràpid i clandestí accés al bloc, sense ni tan sols despenjar-lo. No, no li empaito el secret. A les dotze en punt el marcador escriu que ja som  l’endemà, mentre que el comptador de visites, en canvi, parla de les acumulades el dia anterior com si fos l’actual, fins ja entrada la matinada. Quan m’enxampo dedicant el temps a aquestes investigacions absurdes penso en aquella frase de “qui no té feina el gat pentina” i reconec que no, que no es tracta de no tenir feina, precisament. De vegades es tracta de tot el contrari. De deixar jugar la ment amb petites distraccions intranscendents, com qui mira passar els trens i en comprova la freqüència. I penso també en aquesta necessitat que tenim de fixar el temps, i la seva importància. En el seu efecte devastador en el nostre stress diari. En l’oportunitat científicament justificada d’algunes precisions horàries, i en la necessitat- temporal – de perdre la noció del temps i submergir-se en la inprecisió. Podria dedicar moltes hores, ara, a parlar de tot el què em suggereix el temps, però no tinc temps de fer-ho. Només,abans d’acabar, un pensament en relació a l’altaveu indiscret en què es converteix el bloc i altres entorns cibernètics: al marge d’errors puntuals que es puguin produir, en general, el bloc – o el facebook, twiter, etc – fan públiques les hores exactes en què ens connectem, i en deixen constància precisa. Una informació no sempre còmode de comportir!