miozz mirades

A una bona amiga que va venir al nostre país fa pocs anys li han ben espatllat els plans. I li han complicat molt la vida. En comptes de que l’amic que serà la seva parella vingui “il·legalment” com fa tanta gent, ella ho ha previst tot, han fet tots els tràmits correctament, i per quan ell arribi ja té feina contractada i té pagada la matrícula per als estudis. Però li han denegat el permís.

A un bon company de lluites acusat de desobediència a l’autoritat li han desestimat les al·legacions. Al mateix moment en què es produïen una sèrie de delictes per part d’un nombrós grup de gent (un acte racista de PXC, sense permisos) i davant la passivitat policial – la policia present no va reprimir sinó protegir l’acte delictiu -, ell, postulant pacífic de l’antiracisme, va rebre el pes de la llei.

Hi ha una tendència malaltissa de les estructures del poder, de l’administració pública, per castigar el civisme (civisme = zel pels interessos comunitaris) i per premiar l’incivisme. Passa també amb el frau fiscal, i amb tota la fiscalitat sencera. És com quan busques aparcament (segueix)

En el món dels que es mouen en cotxe per la ciutat i pretenen aparcar a l’espai públic, en superfície, hi ha dos perfils bàsics de conductors: els que busquen un lloc destinat a l’aparcament , encara que hagin de pagar, i els que deixen el cotxe on els convé, sense preocupar-se de si molesta. Dels del primer grup, la majoria van directament a un espai expressament destinat a l’aparcament i paguen per deixar el seu vehicle correctament col·locat. Els del segon grup  ocupen, incívicament, espai que no està destinat a l’aparcament. Els uns no molesten a ningú, cooperen amb el bé comú, i a sobre paguen per fer-ho. Els altres no respecten el bé comú, entorpeixen el pas de vianants i vehicles, sovint sembren el caos, i a sobre els surt de franc. Sobre els primers, els cívics que no molesten i paguen, cau tot el pes de la vigilància (zona blava o verda) i al més mínim error (un desajust en el càlcul de la previsió horària, una confusió de color…) són estrictament castigats, sense possibilitat d’escapatòria. Les penes són econòmiques, i algunes vegades, malgrat el vehicle no entorpeixi res, s’aplica la retirada amb grua acompanyada d’una desproporcionada multa. Contràriament els incívics, els dels vehicles que ocupen impunement i gratuïtament voreres, carrers amb prioritat per a vianants, carrils de la calçada, parades de bus o fins i tot guals privats, estan subjectes a una vigilància molt menor, mínima, i la probabilitat que acabin pagant una sanció és ínfima. És una possibilitat ocasional, perquè no sigui dit.
Dins del primer grup, també hi ha el conductor que busca aparcar correctament en alguna de les poques places públiques que són gratuïtes. Aquest ni paga ni molesta, però ha d’invertir molt temps i esforç per aconseguir-ho.

Més o menys és el que passa en el món de la fiscalitat. Els cívics que ja paguen són controlats i paguen més, si cal. Als incívics que no paguen – i que són els que tenen més diners – no els controla ningú. Quan el govern parla d’aplicar mesures per controlar el frau fiscal, es refereix a incrementar la vigilància sobre els cívics que ja paguen, o sobre els cívics que “aparquen al lloc correcte però no s’ajusten al preu del tiquet”(és com incrementar els vigilants de la zona blava). Però no parla de fer pagar als que no ho han fet mai. Als que veritablement deixen de contribuir al bé comú. Aquests segueixen essent un món a part.

Tampoc sento parlar de que facin tornar els diners als qui han fet fraus. Als funcionaris que no han comès cap delicte els controlen la nòmina i els substrauen part del seu sou. En canvi, a Millets i companyia, els expropien? Els obliguen a retornar allò robat? No, sovint, ni tan sols els castiguen.

Crec que a aquesta societat, a aquest sistema administratiu, li cal una profunda reflexió i una profunda transformació en el seu concepte de civisme, i en com n’aplica el control. La trista moda de les ordenances de civisme n’ha pervertit totalment el concepte i ha capgirat l’ordre de prioritats. Hem entrant en una cursa de despropòsits que a més de les conseqüències immediates, educa (o deseduca) la ciutadania cap a actituds anticomunitàries.

Em rebenta haver d’anar a buscar el cotxe al dipòsit i pagar la caríssima multa de la grua per haver confós una zona verda per una zona blava, o haver de pagar una quantiosa multa per no haver pogut anar a renovar el tiquet – de vegades hi ha emergències! -, quan, a quatre passes, hi ha cotxes que es passen hores ocupant carrers on està prohibit aparcar, i molestant, impunement. És el mateix que haver d’anar a declarar per fer crits antifeixistes quan els enrgúmens que criden crits racistes – il·legals! – gaudeixen d’impunitat i protecció. O ser desnonat d’un pis hipotecat que no pots pagar per estar a l’atur mentre el director del banc que et va animar a fer la hipoteca s’ha apujat el seu sou un 40%. O que et rebaixin el sou, o et retallin els drets socials, mentre les grans fortunes i els grans defraudadors o corruptes conserven el seu patrimoni. I tot plegat és tan absurd com que un ciutadà del món, un ser humà, se’l catalogui d’il·legal i se’l maltracti, se li privin drets, per no tenir uns papers que la mateixa administració posa totes les traves possibles per evitar que s’obtinguin.

Algú hauria d’aturar aquesta follia.