cremar els dimonis
Avui em miro de ben lluny la foguera, de la platja estant, i com si fos un ritus sagrat, desitjo amb tota la meva energia que s’hi cremin unes quantes coses…
De totes les cremades que fem, any rera any, a Badalona, només en recordo una on la participació ciutadana es va dinamitzar orientant-la a l’autèntic esperit simbòlic de cremar el dimoni. Va ser amb l’alcalde Màrius Díaz, entre el 1979 i principis dels 80, en aquell bullidor polític i social que ens va fer transformar un acte arrelat però amb poca ànima, en el motiu per bastir unes populars Festes de Maig. L’actual i concorregut costum de portar a cremar dimonis fets a les escoles es va iniciar amb una acció reivindicativa promoguda pel propi ajuntament i assumida pels Esplais de Badalona i altres associacions, en què vam llançar a la foguera l’ESPECULACIÓ, la CONTAMINACIÓ, la falta de ZONES VERDES… (segueix)
M’agradaria que la ciutat recuperarés aquesta càrrega simbòlica de la cremada. Sense perdre l’aspecte festiu i d’espectacle. Potser no queda bé en una societat moderna revestir de sentit exorcitador un acte cultural, però, si no donem significat a les coses que fem, què ens queda? Entenc que des del govern local pugui semblar massa perillós animar a ser reivindicatius: donar la paraula al poble és estar obert a deixar que parli amb llibertat… suposo que per això va deixar de fer-se. Però curiosament incorporem tradicions d’altres terres que expressen aquest tipus de voluntat personal feta col·lectiva (arbre dels desitjos on s’hi pengen Kangis), o n’inventem de lúdiques també molt interessants (mur dels desitjos del Memorial Xesco Boix), i en canvi, desaprofitem el que pot donar de sí una tradició tan arrelada i participada. És posar-hi el signe negatiu, d’acord. I això fa una mica de por. Com un flaix em vénen al cap les fogueres on s’executaven dones per bruixes, la línia del què cal cremar no és gens objectiva…
Però estem al nivell de formular desitjos, en el pla simbòlic, i dins els límits que el respecte als Drets Humans i l’estat de de dret pot atorgar a la llibertat d’expressió. És, en comptes de redactar un desig que digui vull una ciutat amb igualtat de drets i deures, per exemple, portar a cremar, directament, la xenofòbia.
Per posar un exemple.
La cremada del dimoni té el seu origen en una acció dels pescadors suposadament orientada a foragitar els mals esperits o la mala estrugança. No veig perquè no podem actualitzar aquest simbolisme, encara que tinguem clar que per molt que ho portem a cremar, per aconseguir eradicar-ho cal treballar de valent. Construir, construir, fer créixer el bosc…
Quan els meus fills eren petits portaven, amb l’escola, el seu dimoni al peu del gran, per alimentar la foguera.
Jo avui, en un acte íntim, hi deixo el meu`: és un dimoni carregat de cinisme que porta en una mà les llavors de la intolerància xenòfoga, i a l’altra un fertilitzant amb components químics prohibits que n’accelera el creiexament i la reproducció. Les llavors les porta camuflades en un embàs etiquetat de “llavors per promoure el civisme i la convivència”, i el fertilitzant en un pot etiquetat com a “solucionador de problemes”. La seva cara és polièdrica, i és qque aquest tipus de cinisme té moltes cares.
També hi deixo la desigualtat de sous, la desigualtat de conseqüències de la crisi econòmica, i el malbaratament del diner públic. Hi podria deixar moltes més coses, però ja no hi ah temps, la foguera és apunt de començar a cremar…