miozz mirades

Dissabte vaig anar a collir naps al camp del meu bon amic Jordi, a Vilanna – una naps que ara mateix dansen dins l’olla de l’escudella que bull i perfuma la casa mentre escric – i, en travessar el camí dels suros que hi porta (precioses alzines sureres) vaig veure una mata de galzerà amb un parell o tres de boles vermelles, als meus peus. Feia una tarda lluminosa, plàcida, veníem de collir cebes en un altre camp i de xerrar amb la Maria, xerrar amb aquella calma que donen les hores dels dies sense pressa.  Jo tenia el cotxe a prop, carregat de viandes per a les festes – m’agrada quan puc comprar allà, encara que després hagi de congelar-ho, el pa del forn de llenya a Can Ferran, la carn i les botifarres a Can Josep, sembla que tot és més natural i més bo… -, i la imatge d’aquell galzerà i del camí d’alzines sureres em va transportar, i em vaig veure allà, fa una pila d’anys, amb la meva mare, amb les meves germanes i germans, el meu pare, i fins i tot, un temps molt curt, amb els meus propis fills…  seguir llegint l’article

Hi va haver una època en què a casa nostra era impensable Nadal sense la sortida a Vilanna, a buscar verd. Verd per al pessebre i per vestir la casa de Nadal d’una forma natural, boscana. S’anava a buscar verd i a buscar els pollastres de criança que ens matava la Carmeta de Can Serinyà, i les verdures de l’hort, i tot tipus de viandes de pagès. Formava part d’aquells costums que sense saber-ho es converteixen en rituals gairebé imprescindibles. Fins que deixen de ser-ho.

Un ritual totalment lligat a la meva mare però fet en comunitat. Hi comptàvem, hi féiem lloc al calendari. Em sembla veure-la ara amb les seves bòtes i els seus guants emocionant-se en descobrir galzerans carregats de boles (nosaltres en déiem galerà), i tous de molsa gemmada i esponjosa, com mai se n’ha vist d’altra. Era una sortida de badar i gaudir, d’assaborir aquell paisatge encatifat per una tardor que en acabar-se regala colors i petits detalls a pleret. Ho recordo assolellat, ple de contrastos, però amb un sotabosc molt humit. En collíem suficient per poder fer la repartidora – per a les cosinetes, per a les cunyades, per a alguna amiga, per a les llars dels fills emancipats… – però amb molta cura de no devastar cap raconada. Una mica de molts llocs. A la corva de Can Baldiret i als bosc de sobre; més enllà, cap a la Font del Rector, però passant per dins, lluny del camí; cap  al’altra costat, endins, vorejant els camps  de darrera Els Bancals; o amunt cap Cal Cundeir, i darrera Can Call, o pel camí de la Font del Gat, i més amunt de Cal Teixidó, o allà mateix, a tocar de casa, al camí delsa suros que porta als camps… Molsa, esparregueres, suros, pedres, pinyes, aglans, mates, brucs, troncs pintats pels  líquens, petits tresors amb valor afegit… Ens coneixíem les obagues més frondoses i els llocs especials on les mates de galzerà semblaven tocades per una fada. Sempre comptàvem les boles i si erem exepcionals cridàvem, “una de quinze”, “aquesta en té més de viint” “Aquí, aquí, veniu!” Calia collir-les i transportar-les amb molta cura  Però era inevitable que algunes boles acabéssin despreses de la fulla. Collíem amb mesura, n’omplíem el cotxe, però en deixàvem molt i molt més sense tocar, al bosc, intacte. Era un bosc molt abundós… 

Després vam començar a sentir que potser no era correcte collir-ne però ens semblava que una mica havent-n’hi tant no podia ser cap mal.

Després es va morir la Carmeta i ja trobàvem pollastres de pagès també per Badalona.

Després costava trobar la data, i ens semblava que féiem una cosa no del tot ben feta.

Després vam saber més en ferm que no era correcte collir-ne, que calia conservar la molsa d’un any per a l’altre, i que les boles dels galzerans són l’aliment d’ocells, i que cal deixar-les. Que no se n’ha d’anar a collir, ni poc ni gens, que una mica ja és massa. Ni galzerà ni molsa. Res. 

Després fins i tot ho van prohibir, era vegetació protegida.

I després, després vam deixar de fer-ho per sempre més.