miozz mirades

Una altra nit – i ja en fa quinze! – s’ha apagat l’enllumenat públic del Carrer del Carme, s’ha controlat com s’ha pogut la circulació de vehicles i el carrer ha estat ocupat, de cap a cap, per criatures, les seves famílies i acompanyants, amb fanalets encesos, ganes de cantar i molta il·lusió.   (continua)

Entre els anys 1994 i 1995 aquest carrer va estar sotmès a unes obres que van transformar-lo per sempre. No només perquè el col·lector va evitar – per fi! – les inundacions i el sobreeiximent de les clavegueres, no només perquè al quedar d’un sol nivell i sense aparcament permès es guanyava mobilitat i espai ciutadà, no només perquè la prevista prioritat dels vianants i la posterior correcció del pla de trànsit reduiria la circulació i velocitat dels vehicles; per tot això i perquè en el dia a dia del trasbals i l’impacte de les obres, es va teixir una complicitat veïnal i un procediment participatiu molt potent. Us en parlava a l’apunt carrer del carme, transformacions que perduren.
Doncs va ser en aquest clima de complicitat, participació i ganes d’ocupar el carrer com a espai de vida comunitària, que el gener del 1996 el veïnat va estrenar un experiment: portar a la via pública allò que bona part del veïnat celebrava de portes endins amb les famílies i amics propis. Fer, de forma col·lectiva, la crida als reis.          

Una crida que ben aviat va ser seguida per un nombre impressionant de gent d’arreu, que s’hi afegien un cop acabada la cavalcada. La massificació obligava a tenir cura de molts aspectes d’organització, de seguretat, d’informació… i així va anar creixent una iniciativa “d’estar per casa”. El principal escull, aconseguir la foscor del carrer, es va salvar des del principi, gràcies a la complicitat municipal. La resta ja va ser cosa de la implicació i organització del veïnat, que més endavant va comptar amb una bona suma de suports d’entitats que van ajudar  afer créixer en qualitat el resultat de la crida: edició de tríptics explicatius de la tradició i amb les lletres de les cançons- que molts badalonins desconeixen -; equips de persones dinamitzadors de la cantada distribuïts al llarg de tot el carrer (amb guitarres i instruments d’arrel tradicional); equips veïnals de control del trànsit de vehicles (en això sí que el suport municipal sovint era precari);planificació de la rajada per assegurar que tots els infants podrien viure en un moment o altre la misteriosa experiència de sentir caure damunt seu la pluja de caramels i fruits secs – per cert, durant unes entranyables i enyorades edicions, embolicats un per un en paper de seda… -; instruccions -mai prou secundades!-, per evitar trencar la màgia del moment, com era el cas de veïnat sol·lícit que volent ajudar als reis tornant a llençar els caramels acumulats als balcons, o collits de terra,  el que feia era visualitzar una imatge del tot reprovable aquella nit, imatge que cap nen hauria hagut de veure; reunions, intendència, planificació, valoració, correcció i tornem-h!i, tot coordinat des de l’entitat veïnal, l’Associació de Veïns del Centre de Badalona.
La vivència, en general, és molt intensa: la foscor, els fanalets, la multitud avançant a les palpentes, la cantada col·lectiva, l’espetec dels caramels i fruits secs caiguts del cel…
L’any 2001 s’hi va incorporar l’encesa del Fanalet gegant, i a partir d’aquell any l’explicada del conte “El fanalet d’en Tasi” al pati de l’Associació de Veïns del Centre, punt final de trajecte, d’esprés d’haver incorporat al recorregut el Carrer Magatzem. Era un final apoteòsic, molt vibrant.

Aquest any, com l’any passat, dissortadament amb menys acompanyament musical que altres vegades, sense tríptics, sense els mítics papers de seda embolicant els fruits secs i sense l’esclat final al pati de l’associació.
Però ha estat un any d’abundosa rajada i s’han sentit grups nombrosos cantant amb força la cançó. El més important, segurament, és que no es deixi de fer, i en aquest sentit és d’grair l’esforç i la voluntat d’organitzar-ho. Però cal tenir cura també de la qualitat de l’experiència i, vetllar per la implicació i la participació del veïnat i les entitats en la seva organització i planificació, doncs ara com ara és la única mostra pública d’aquesta tradició que tenim a tota la ciutat. Una mostra pública que cal mantenir i tan de bo es pugui, a la llarga, ampliar.