El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Passeigs de solituds i altres estances. Les llengües de les algues em parlen de vosaltres, ajocades a la platja, fosques i elàstiques. No diuen els noms, només les ombres i les pors, les derrotes i la seda esquinçada.
Els grills entre les pedres també diuen oracles que cal escoltar, ulls closos, i acceptar. Multipliquen l’alè de la nit irada, com tamborins de fira.
Fa una olor penetrant de condemnat, de perdedor que camina vers l’obscura casa, on ningú no l’espera, una olor àcida. Hi ha masses solitaris que no tenen ni ca.
Em decanto dels pensaments que m’aneguen, com la mar es decanta de la platja, a la marea baixa, per por de no ferir-la, per deixar-li repòs.
Sento aquesta tristor que me ve, com el vent, de cop , enfilada a la humida carícia de l’aire. Estic cansada. Se’n ha anat la llum que fa néixer les coses i ha caigut la nit amb densitat de sòlid.
Us deixo, com a penyora, les pedres i les canyes, les algues i les closques, tot el que duia i no me vull emportar.
M’enduc aquesta enyor indefinible, la recança i aquests forats concéntrics de vida subterrània, impossibles de dir.
El fanal il·lumina les puntes de les branques noves de les savines; gotegen talment llàgrimes. M’hi acosto. Les tasto. Són salades, les restes palpitants de l’adéu de l’aigua.
Si he de dir, no sé on, ni en quin moment del dia, he deixat que m’amari tot el dolor del món.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És sensacional que els grills multipliquin l’alè de la nit irada, però a aquest fruit és la tristor que te l’ha fet tastar. Li has pensat a dir ‘gràcies’?
Quan t’ha mostrat tot el que havies de veure, al final de l’excursió et deixa a l’andana i allà mateix ja t’adones que t’ha fet més bé que mal. La tristor no devasta. El que devasta és barrar-li el pas o negar-la. Com podria fer vibrar tots els seus platerets, el riure, si uns forats concèntrics no li haguessin eixamplat el teatre?
Hi ha un pòsit inevitable de bellesa en certs moments de tristesa. Pot semblar un comentari insòlit però així ho pense.
Aquest matí de primavera hem vist com una mallerenga es colava pel forat de la persiana d’una de les finestres del nostre dormitori, amb el seu minúscul bec carregat de fulles de molça, decidida a fer niu en el seu interior. Crec que s’ampliarà la nostra família: miraculosament petita la Vida ens reclama un raconet de la nostra llar perque l’ocellet -tant ‘piuleta’ com la merla- es multipliqui en altres vides petites com la nostra.
Restarem una temporadeta sense pujar aquesta persiana. Tant se val: hi han dos finestres més al dormitori, entrarà la llum igual.
Tampoc s’ens va explicar que tornar a néixer fos plaent.
Que per tornar a néixer cal morir, petita e íntimament, abans.
Rera l’hibern treu el nas la primavera.
De bon matí del Montseny cap sa raconet illenc han aixecat el vol petonets petits com mallerengues.
Llengües d’algues, grills que diuen oracles, forats concèntric de vida subterrània, tot el dolor del món…
Hi ets.
I, fins i tot, tens el valor de mirar la solitud al fons del ulls. Allà hi som tots, hi és tot. Doncs tot ve del no-res i torna al no-res.
És un text preciós.
La tristor és, com diria la Xesca, normal i municipal, jo pense que a més, pot ser bella, si més no, amb la bellesa de saber-la i coneixer-la, de no ignorar-la, de no fer com si no existira.
Ens fa més bells i millors, crec.
Hi ha nits immensament denses. Per sort, però, les alternem amb el dia.
Un text preciós.
passa i acostar-se a les roses o collir els primers fruits de l’any…
Però tu saps que aquestes corrents soterrades d’avui i impossibles de
dir són, sovint, les que alimentaran demà els brolladors de les fonts. Encara que sigui virtual, rep una abraçada.
Hola, sóc un poc nova en això dels blogs, però em sembla molt bell el que has escrit.