Las al jaç

Aquella nit de Nadal, com cada any, els avis van venir a casa sortint de la missa del gall i vam fer una mica de ressopó.

–Aleix, vigila la dent! –em va dir la mare quan vaig agafar un tros de torró d’Alacant, perquè feia dies que una dent em ballava.

–No hi pateixis, nen: “si cau per Nadal, sort a gavadals” –va sentenciar l’avi, que sempre tenia una dita a punt.

–És veritat, això? –vaig preguntar.

–I tant si és veritat! –va respondre l’àvia– Quan jo era petita, em va caure una dent la nit de Nadal.

Es va acariciar una orella mirant de fer memòria i va continuar: “D’això fa molts anys. Recordo que, en ficar-me al llit, vaig deixar la dent en un platet a la tauleta de nit i em vaig adormir. En despertar-me –encara era fosc–, el meu primer pensament va ser encendre el llum per veure si havien deixat res al platet. I sí! Hi havia una capsa de llapis de colors!

“La vaig agafar per mirar-la bé i, de sobte, em va semblar que una resplendor estranya venia d’algun racó de la casa. Era una llum misteriosa, d’un color verd clar. Vaig anar a l’habitació dels pares: tot era normal i ells dormien tranquil·lament. Vaig mirar al passadís: res; a la cuina: res. Però, quan vaig entrar a la sala, el cor em va fer un bot. Al pessebre hi havia un àngel de veritat!

“No era pas més gran que les figures. Estava suspès en l’aire, quatre dits per sobre de la cova, i movia les ales molt de pressa. L’àngel em va somriure i, vist i no vist, va desaparèixer.

“Tremolant de cames, em vaig acostar al pessebre. A la cova hi tornava a haver l’àngel de fang, penjat amb una agulla. Tenia el mateix somriure que m’havia fet l’àngel viu!”

–Que emocionant!  I què vas fer?

–Què vaig fer? Tornar corrents a l’habitació i cargolar-me dins els llençols! Però llavors vaig notar que, a un pam del meu nas, alguna cosa brillava en la foscor.

–L’àngel era a la teva habitació! –vaig dir, amb un crit tan fort que fins el pare va fer un bot de la cadira.

–Jo també m’ho vaig pensar –va respondre l’àvia–. Però no: el que brillava eren unes arracades d’or que algú havia deixat sobre la capsa de colors.

“I vet aquí –va concloure–. Des de llavors, per Nadal sempre me les poso.”

Va enretirar els cabells blancs que li tapaven les orelles i em va mostrar unes arracades menudes. Feien una resplendor molt fina, d’un verd clar preciós.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!