Al llarg de la vida no es coneixen gaires persones realment interessants. Jo he tingut la sort de fer amistat amb algunes. Una d’elles és Ramon Montanyà, que morí el juny passat. Dimecres, a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, es va fer un acte de record dels acadèmics morts el 2006, entre ells en Montanyà, que va ser recordat per Antoni Pladevall.
En Montanyà no es pot classificar. Va fer de polític (alcalde de Vic per CiU de 1979 a 1987), va exercir tota la vida com a advocat i va ser un artista excel·lent. La seva casa de Vic es divideix en tres parts que són exponent de la seva personalitat polièdrica: la part destinada a habitatge, clàssica i burgesa; la part de despatx d’advocat, sempre en mitja penombra i que sembla extreta d’una novel·la del XIX, i l’estudi on pintava, lluminós, de línies rectes i amb obertures franques; contemporani.
Però on la personalitat d’en Ramon queda millor reflectida és al seu paradís particular: la caseta de Font de Martí, a les Guilleries. Anar a dinar a Font de Martí amb en Ramon, la seva dona Montse i la seva filla Marta era una de les millors coses que es podien fer a la vida. Els Montanyà eren uns amfitrions insuperables. En Ramon et rebia proclamant:
–Què voleu prendre? Ho tinc tot!
(CONTINUA…)
I, certament, semblava tenir-ho tot: bones ampolles de vi, però també sensibilitat, loquacitat, ironia i una cultura molt sòlida. No acabava mai d’explicar facècies extraordinàries.
En Ramon i jo vam coincidir bastants anys a la Comissió de traspassos de Cultura de l’Estat a la Generalitat, cosa que vol dir que sovint vam viatjar plegats a Madrid. Una de les qüestions principals que vam tractar en aquelles reunions era la transferència de la propietat d’una sèrie de monuments de l’Estat. Ens en vam sortir en alguns casos (Sant Pere de Rodes, Santes Creus, la Seu Vella de Lleida…) i vam fracassar en d’altres (Poblet, Palau del Lloctinent…). Les reunions de la comissió solien ser tenses i incòmodes. Normalment en sortíem frustrats. Hi ha qui diu que a Madrid els polítics catalans pateixen la síndrome d’Estocolm. No va ser el nostre cas: de cada reunió en sortíem més convençudament independentistes. Sovint compensàvem el mal regust de la reunió amb un bon dinar i la visita inexcusable al Prado o al Reina Sofía.
La pintura d’en Ramon té com a tema únic el paisatge. Un dia li vaig comentar que els seus quadres tenien l’aire dels paisatgistes castellans (pensava sobretot en Benjamin Palencia). En Ramon va fer aturar immediatament un taxi, em va dur al Reina Sofía i em va mostrar amb veneració uns paisatges d’Ortega Muñoz. “Palencia és bo –va dir-, però aquest el supera”. Que tenia bon gust, ho demostra el fet que el seu quadre predilecte del MNAC fos el dels codonys de Zurbaran.
En Ramon era un home elegant. Com a bon pintor, se sabia vestir. El seu rostre en subratllava la forta personalitat. Amb el nas aguilenc i els ulls negres com punxons, cada dia s’assemblava més a Francesc Cambó. Es menjava el món amb aquells ulls opacs però d’un dinamisme extraordinari.
Ens ha deixat moltes coses bones. Entre elles, el somni tangible de Font de Martí i una munió de quadres de tema únic, on la llum i els colors tenen una quietud un punt mística
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!