(El narrador i Brichot visiten la nova residència dels Verdurin al Quai Conti. El narrador coneixia la residència precedent de La Raspelière. El vell Bichot encara n’havia coneguda una d’anterior, que molts anys abans els Verdurin havien tingut al carrer Montalivet.)
(Cordeu-vos el cinturó, que les frases són sinuoses)
“Quan vaig sortir del saló anomenat sala de teatre i vaig travessar amb Brichot la resta de salons, el fet de trobar, barrejats entre altres mobles, alguns que havia vist a La Raspelière sense haver-hi prestat cap atenció, em va fer descobrir un cert aire de família, una identitat permanent entre la disposició de la nova residència i la de l’anterior, i vaig entendre per què Brichot em deia tot somrient:
–Veu aquell fons de saló?, allò pot donar-li una certa idea de com era el pis del carrer Montalivet, fa vint-i-cinc anys, grande mortalis aevi spatium.
Pel seu somriure, dedicat al difunt saló que evocava, vaig comprendre que allò que Brichot, potser sense adonar-se’n, preferia de l’antic saló, més que els grans finestrals o que l’alegre joventut de patrons i fidels, era aquella part irreal (que jo mateix derivava de determinades similituds entre La Raspelière i el Quai Conti), de la qual, en un saló com en qualsevol altra cosa, la part exterior, actual i verificable per tothom només és una prolongació; era aquella part convertida en purament espiritual, d’un color que ja només existia per al meu vell interlocutor i que ell no em podia fer veure; aquella part que es deslliga del món exterior per a refugiar-se en la nostra ànima, aportant-hi una plus-vàlua i assimilant-hi la seva substància anterior, que es transmuta –cases derruïdes, persones que ja no hi són, fruiteres de sopars que tenim ben presents– en l’alabastre translúcid dels nostres records, del qual som incapaços d’expressar el color, que només veiem nosaltres, cosa que ens permet de dir verídicament als altres, sobre aquests elements del passat, que no se’n poden fer una idea i no s’assemblen a res del que han vist, i que no podem observar dins nostre sense sentir una certa emoció, sense pensar que és de l’existència del nostre pensament que depèn per algun temps encara la seva supervivència, el reflex de les làmpades que es van apagar i l’olor dels carpins que no tornaran a florir. I sens dubte per això el saló del carrer Montalivet restava valor, per a Brichot, a la mansió actual dels Verdurin. Però, per altra banda, afegia a la nova residència, als ulls del professor, una bellesa que no podia tenir per a un nouvingut. Les parts de l’antic mobiliari que havien traslladat aquí, conservant a vegades la disposició original, i que jo mateix recordava de La Raspelière, integraven en el saló actual fragments de l’antic que, per un instant, te l’evocaven fins a l’al•lucinació i, a continuació, semblaven quasi irreals, incapaços d’evocar en aquell ambient real aspectes d’un món destruït que ara crèiem reveure en algun altre objecte. Sofà sorgit d’un somni entre les butaques noves i ben reals, cadiretes entapissades amb seda rosa, tapet brocat de la taula de jugar a cartes, elevat a la dignitat de persona des del moment que, com una persona, tenia un passat i una memòria ja que conservava, en l’ombra freda del saló del Quai Conti, el bronzejat produït pel sol que entrava per les finestres del carrer Montalivet (a l’hora que ell coneixia tan bé com la mateixa Sra. Verdurin) i per les portes de vidre de La Raspelière, on l’havien traslladat i des d’on tot el dia mirava la profunda vall que s’estenia més enllà del jardí de flors, mentre esperava l’hora en què Cottard i el violinista jugarien plegats la seva partida; ram de violetes i de pensaments al pastel, regal d’un gran artista amic, ara ja mort, únic fragment supervivent d’una vida desapareguda sense deixar rastre, síntesi d’un gran talent i d’una llarga amistat, record d’una mirada atenta i dolça, d’aquella mà bonica, tacada i trista amb què pintava; bell amuntegament, desordre dels regals de fidels que ha seguit arreu la mestressa de la casa i ha acabat adquirint l’empremta i la fixesa d’un tret de caràcter, d’una línia del destí; profusió de rams de flors i de capses de bombons que, tant aquí com allà, sistematitzava la seva expansió seguint un mode de floració idèntic: interpolació curiosa d’objectes singulars i superflus que encara sembla que surtin de la capsa on els van oferir i que continuen essent tota la vida el que van ser de bon principi, regals de cap d’any; en fi, tots aquells objectes que nosaltres no sabríem distingir dels altres però que per a Brichot, veterà de les festes dels Verdurin, tenien la pàtina, el vellutat de les coses a les quals hem incorporat el seu doble espiritual, conferint-los una espècie de profunditat; tot allò, dispersat, era com si fes tocar al seu voltant multitud de tecles sonores que desvetllaven en el seu cor similituds estimades, reminiscències confuses, i que, en aquell saló completament actual que elles esquitxaven aquí i allà, retallaven, delimitaven, com ho fa un perímetre de sol que secciona l’atmosfera en un dia de bon temps, els mobles i les catifes, perseguint des d’un coixí a un porta-rams, d’un tamboret al rastre d’un perfum, de la manera d’il•luminar un espai al predomini de determinats colors; esculpien, evocaven, espiritualitzaven, donaven vida a una forma que era com la figura ideal, immanent en les seves residències successives, del saló dels Verdurin.”
(La presonera)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!