“Havia promès a Albertine que si no sortia amb ella em posaria a treballar. Però l’endemà, com si la casa hagués viatjat miraculosament aprofitant el nostre son, em despertava en un temps diferent, sota un altre clima. Oi que no treballem quan desembarquem en un nou país i ens cal adaptar-nos a les noves condicions? Doncs per a mi cada dia era un país diferent. La meva mandra mateixa, com l’hauria pogut reconèixer sota les fórmules noves que adoptava? A vegades, en dies qualificats com a irremeiablement dolents, el simple fet de residir en aquella casa situada enmig d’una pluja immutable i contínua tenia la llisquent suavitat, el silenci calmant i tot l’interès d’una navegació; altres vegades, en un dia clar, quedar-se immòbil al llit era deixar que les ombres giressin al meu voltant com si fos un tronc d’arbre. Altres vegades encara, a les primeres campanades d’un convent veí, rares com les matineres devotes, emblanquinant a penes el cel enfosquit pels xàfecs incerts que el vent tebi fonia i dispersava, jo distingia un d’aquells dies tempestuosos, desordenats i dolços en què les teulades -molles pels ruixats intermitents, i eixugades per un simple buf o un raig de sol- deixen lliscar parrupant una gota de pluja i, abans que el vent no torni girar, allisen al sol que un moment les irisa les plaques de pissarra de color de coll de colom; un d’aquells dies ocupats per tants canvis de temps, incidents aeris i tempestes, que el mandrós considera que no ha perdut perquè s‘ha interessat en l’activitat que, a manca d’ell, ha desplegat l’atmosfera, substituint-lo en certa manera; (…) dies, finalment, comparables a aquells en què arriba a la nostra vida una crisi excepcional, de la qual l’indolent confia obtenir-ne l’hàbit del treball si el desenllaç és favorable: per exemple, és el matí en què surt cap a un duel que s’ha de produir en condicions molt perilloses; llavors, en el moment en què podrien llevar-l’hi, li apareix de sobte el valor d’una vida que hauria pogut aprofitar per a començar una obra o simplement per a gaudir dels plaers, i de la qual no ha sabut treure cap profit. “Si pogués evitar la mort -es diu-, com em posaria a la feina immediatament, i, a més, que bé que ho passaria!” En efecte, als seus ulls la vida ha adquirit de sobte un valor més gran, perquè hi posa tot el que li sembla que la vida pot donar, i no el poc que ell li fa donar normalment. La veu segons el seu desig, no com la seva experiència li ha ensenyat que sap dur-la, o sigui tan mediocre. Sobtadament la vida s’ha omplert dels treballs, els viatges, les excursions a muntanya i totes les coses agradables que ell es diu que el funest desenllaç d’aquell duel podria convertir en impossibles, sense pensar que ja ho eren abans del duel, pels mals hàbits que, sense duel, hauria conservat. Torna a casa sense haver estat ni tan sols ferit. Però torna a trobar els mateixos obstacles per als plaers, les excursions, els viatges, per a tot allò que durant un instant havia temut que la mort el privaria per sempre. Per a això, basta la vida. Pel que fa a la feina –com que les circumstàncies excepcionals accentuen el que ja hi havia en l’home: en el treballador el treball i en l’ociós la mandra-, es pren un dia lliure.”
(La presonera)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!