“Alguna vegada, quan m’aixecava per anar a buscar un llibre al despatx del pare, Albertine, que m’havia demanat permís per a ajeure’s mentrestant, estava tan cansada per la llarga caminada a l’aire lliure del matí i de la tarda, que, quan jo tornava, encara que només hagués estat un moment fora de l’habitació, la trobava adormida i no la despertava. Ajaguda al meu llit, en una actitud d’una naturalitat impossible de fingir, semblava una llarga tija florida que algú hagués deixat allà; i ho era, en efecte, perquè el poder de somiar que jo només tenia quan ella no hi era el retrobava en aquells moments al seu costat, com si, dormint, Albertine s’hagués convertit en una planta. D’aquesta manera, el seu son realitzava en certa mesura la possibilitat de l’amor. Sol, jo podia pensar en ella però em faltava ella, no la posseïa; present, li parlava, però jo estava massa absent de mi mateix per a poder pensar. Quan ella dormia, ja no em calia parlar, sabia que no em mirava i això em permetia deixar de viure en la superfície de mi mateix. (…) Ara només l’animava la vida inconscient dels vegetals, dels arbres, vida que era més diferent i aliena a la meva però que, no obstant això, sentia més meva. El seu jo no s’escapava constantment, com quan parlàvem, per les portes dels pensaments inconfessats i de la mirada. Havia replegat dins d’ella tot el que era exterior en la seva persona; s’havia refugiat, emmurallat, reduït en el seu cos. (…) Mentre el seu son durava, jo podia somiar en ella i tanmateix mirar-la, i, quan el son es tornava més profund, tocar-la i besar-la. Llavors sentia que l’objecte del meu amor es convertia en una cosa tan pura, tan immaterial i tan misteriosa com si em trobés davant de les criatures inanimades que són les belleses de la natura. I en efecte, així que s’adormia una mica més profundament, Albertine deixava de ser només una planta, i el seu son, a la vora del qual jo somiava amb una fresca voluptat que no m’hauria cansat mai i que hauria pogut gaudir indefinidament, esdevenia per a mi tot un paisatge. Aquell son em posava al costat quelcom de tan serè i tan sensualment deliciós com les nits de lluna plena, a la badia de Balbec de sobte quieta com un llac, amb les branques quasi immòbils, on, ajagut a la sorra, podies sentir el rompre sens fi de les ones.
Quan vaig tornar a l’habitació, em vaig quedar dret al llindar de la porta sense gosar fer soroll i sentint només el de l’alè que els seus llavis expiraven a intervals intermitents i regulars, com un rompent però més feble i suau. (…) Pel carrer passaven cotxes sorollosos però ella mantenia el front immòbil i pur, la respiració igual de lleugera, reduïda a la simple expiració de l’aire necessari. Llavors, veient que això ja no li pertorbaria el son, avançava prudentment, seia a la cadira que hi havia al costat del llit, i després al llit mateix. He passat nits delicioses parlant i jugant amb Albertine, però cap de tan dolça com quan la mirava dormir. Si bé ella, xerrant o jugant a les cartes, tenia una naturalitat que cap actriu no hauria pogut imitar, la que m’oferia el seu son era més profunda, de segon grau. (…) De tant en tant la recorria una agitació lleugera i inexplicable, com de fullatges que una brisa inesperada sacseja per uns instants. Es tocava els cabells i, no quedant-ne satisfeta, tornava a portar-hi la mà amb moviments tan seguits i voluntaris que em feien pensar que s’estava despertant. Però no, i tornava a asserenar-se sense haver abandonat el son. Llavors quedava immòbil. S’havia posat la mà sobre el pit en un abandonament del braç tan ingènuament pueril que, mirant-la, m’havia d’esforçar per a reprimir aquell somriure que ens provoquen la seriositat, la innocència i la gràcia dels nens petits. (…) La seva respiració, que a poc a poc s’havia fet més profunda, ara li elevava regularment el pit i, per sobre seu, les mans creuades i el collaret de perles, afectats d’una manera diferent pel mateix moviment, com les barques i les amarres que fa oscil•lar el moviment de les ones. Llavors, notant que el seu son arribava a la plenitud i que ja no hi havia perill de topar amb esculls de consciència ara coberts per la plenamar del son profund, jo saltava al llit sense fer soroll, m’ajeia al seu costat, li rodejava la cintura amb un braç, li posava els llavis a la galta i al cor, i després duia a totes les parts del seu cos la mà que em quedava lliure, la qual, com les perles, era elevada per la respiració d’Albertine; jo mateix era gronxat lleugerament pel seu moviment regular. M’havia embarcat en el son d’Albertine.”
(La presonera)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!