Las al jaç

Aquest matí m’ha tocat passar una bona estona al centre d’atenció primària. M’havia dut un llibre per a fer més passadora l’espera, però aviat ho he deixat córrer perquè la xerrameca que hi havia al meu costat em distreia de la lectura. Dues dones i un home, tots tres de prop de vuitanta anys, no han parat de parlar ni un moment, tot i que em sembla que no es coneixien de res. Per contrast, al seu davant un jove matava el temps amorrat al mòbil, aïllat del món gràcies a uns auriculars.

Fa un parell de dies vaig anar al cine. Dia feiner a mitja tarda, la concurrència era escassa i provecta. I a fe de Déu que la parella que seia al meu darrere tampoc no va callar ni un moment. Com si fossin al sofà de casa.

Els septuagenaris actuals encara van créixer en una societat sense televisió. Quan eren joves, en els anys en què es forma la personalitat, practicaven habitualment l’art de la conversa, tant en la vida familiar com en la professional i social. Fer la compra, per exemple, no era gaire diferent d’anar a visitar un parent -un de diferent a cada botiga- , i incloïa la conversa corresponent. Avui, a la caixa d’un súper, els diàlegs són monosil·làbics (“tarjeta cliente?). I ja ningú no va a visitar parents.

A Sant Pol, del banc del si no fos també en diuen el parlament, perquè els vells hi van bàsicament a enraonar. Potser són l’última generació per a qui parlar ha estat una de les maneres principals de passar el temps. Una activitat plausible, si es fa bé. Els envejo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!