El meu amic M m’explica que, quan de bon matí surt de casa per anar a treballar, molts dies coincideix a l’ascensor amb un veí que deu viure uns quants pisos més amunt. M no coneix aquest veí, no sap ni com es diu. Quan es troben a l’ascensor, s’encreuen dos lacònics:
-Bon dia.
-Bon dia.
L’1 d’octubre, a les sis de la matinada M ja era davant del seu col·legi electoral, d’on no es va moure fins a les nou del vespre. El mateix van fer uns quants centenars de veïns del barri, entre els quals M va reconèixer l’home de l’ascensor.
Quan va comparèixer la policia, la gent es va apinyar davant la porta del col·legi, enllaçats colze a colze, i la casualitat va voler que M es trobés agafat al veí de l’ascensor. Van estar una bona estona tots dos colze a colze, sense adreçar-se cap paraula, només cridant les consignes del dia.
La policia va acabar retirant-se i tothom va continuar ferm a la porta del col·legi. Un cop fet el recompte dels vots, la gent va cridar ja hem votat, va cantar Els segadors, i cap a casa a sopar.
L’endemà dilluns, de bon matí, M es va trobar el veí a l’ascensor.
-Bon dia.
-Bon dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!