Las al jaç

“Un escriptor no té altra pàtria que la seva llengua materna”, escriu Sándor Márai a “Confesiones de un burgués”, el primer volum de les seves memòries. L’he llegit aquests dies i m’ha fet recordar els bons moments passats en la lectura d’altres memòries d’escriptors centreeuropeus del s. XX, com “El món d’ahir”, de Zweig, o la trilogia de les memòries de Canetti. Fa anys, em va impressionar l’emoció amb què Zweig evoca la vida idíl·lica de la burgesia il·lustrada vienesa d’abans de la primera gran guerra, i com aquest món va quedar ferit de mort el 1914 i s’enfonsà definitivament amb la segona guerra. Els escrits autobiogràfics de Zweig, Márai i Canetti s’emmarquen en unes mateixes coordenades de temps i espai, i són un exponent magnífic de l’alçada intel·lectual que s’havia assolit abans d’aquella desfeta.

El llibre de Márai, especialment la segona part, és el testimoni del naixement d’una vocació literària. Assistim en directe al procés en què l’autor pren consciència que l’escriptura serà la seva forma de vida, i al moment en què s’adona que “la solitud és l’element vital de l’escriptor”. Llegint-lo, pensava que, més o menys per aquella època, van fer un procés semblant d’altres solitaris il·lustres del segle, com Proust, Kafka o Pla. “Confesiones de un burgués” és ple de fugides. Márai fuig de casa, del país, de la professió que té assignada, dels amics, de la parella. Tot això són depredadors que voldrien fer avortar la seva obra. En aquesta fugida contínua, es dedica a “viure entre trens”, amb escales a Leipzig, Weimar, Frankfurt, Berlin, París, Florència…, on fa vida bàsicament als cafès. (CONTINUA…)

El pas de Berlin a París el viu com el trànsit des del món centreeuropeu, que sent com a propi, cap a l’estranya Europa occidental. Márai veu tons crepusculars en la societat francesa. Els francesos –diu- es resisteixen a acceptar que ja han complert la seva funció en aquest món, obsequiant-lo amb una civilització, una llengua i una cultura. Malgrat que ell va viure a París als anys 20, quan Montparnasse era el centre de la cultura mundial, s’adona que aquella és una civilització ja completa, i veu els francesos ancorats en el paper d’Harpagon.

Els últims capítols del llibre són plens de spleen. De París estant, gosa anar encara més cap a l’oest i es passeja per Londres sol com un mussol, “trist i feliç”.

El llibre es clou quan decideix tornar a Buda, on, submergit de nou en la llengua hongaresa, podrà començar la seva obra literària. Corro cap a la Documenta a comprar “Tierra, tierra”, segon volum de les memòries.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!