Las al jaç

Joan Margarit comenta que, per a ell, cada poeta millora a mesura que avança la seva obra, i que per això quan ell llegeix unes obres completes sempre comença pel final, i sovint plega abans d’arribar al començament.

Jo opino més aviat el contrari. Si ets un Miquel Àngel, et pots permetre el luxe de començar amb la Pietà del Vaticà als 25 anys i acabar amb la Pietà Rondanini als 89, però el més habitual és que la millor obra d’un creador es concentri en una etapa determinada de la seva vida. És veritat que molts grans artistes han produït obres especialment intenses al final de la vida (per exemple, un Beethoven, un Rembrandt), i també és cert que –sobretot en poesia- n’hi ha que donen el millor fruit en la primera joventut. Però en la majoria de casos l’excel·lència s’assoleix en la franja central de la producció, i potser més a prop del començament que no pas del final.

Especialment en literatura, les coses que un autor té per dir solen ser finites i, un cop les ha escrit, sovint dóna tombs sobre si mateix. Per això em sembla més assenyat començar la lectura d’unes obres completes pel començament, i, si cal, aturar-se quan la repetició i el declivi es fan evidents.