Las al jaç

A l’últim volum de les seves memòries, Leonard Woolf explica com va viure els anys de la segona guerra mundial a Anglaterra. El primer contacte amb l’aviació nazi el va tenir un diumenge al migdia a Rodmell (Sussex), on passava els finals de setmana.

“La primera vegada que vam veure avions alemanys –escriu Woolf– va ser molt estrany. La Virginia i jo acabàvem de seure a taula per dinar quan vam sentir un gran renou i vam veure dos avions que volaven pocs peus per sobre del campanar i van passar per sobre del jardí i de la teulada de casa (des de la finestra en vam distingir l’esvàstica). Van obrir foc i van tocar una casa del poble. Aquella primera experiència de combat actiu em va sorprendre en un aspecte. Sempre havia pensat que, si mai em trobava enmig d’un tiroteig, tindria por. Ara descobria amb alegria que veure com avions alemanys passaven just per sobre meu m’havia deixat perfectament tranquil i fred, i tot l’incident em va semblar completament irreal. De fet, en els nombrosos “incidents” semblants que van tenir lloc en els anys següents, ni vaig tenir por ni vaig veure que ningú no en tingués.”

Entre setmana Woolf vivia a Londres, on els bombardeigs eren constants:

“Durant un dels primers raids nocturns érem a Mecklenburgh Square. No vam anar al refugi, que havien bastit al centre de la plaça, tot i que el vam anar a veure. Vam pensar que, si morir era el destí que ens esperava, preferíem fer-ho als nostres llits.”

I més endavant insisteix:

“No m’agradaven gens els refugis antiaeris. Només hi vaig anar una nit, durant un bombardeig especialment dur. Em va molestar la falta de ventilació i el tuf de la gent. Si m’havia de caure una bomba al damunt, preferia morir sol, sobre terra i a l’aire lliure. Com molts demòcrates fervents i convençuts, en la pràctica mai no he trobat atractives les masses humanes. Si hagués d’encarar la mort, preferiria, com alguns animals silvestres, marxar del grup i anar a trobar-la sol, no en un refugi antiaeri o al metro. I encara vaig sentir amb més força l’opressió física de la massa humana una nit que, en els pitjors dies del bombardeig, vaig passar per l’estació de metro de Russell Square, anant o venint de la casa de Mecklenburgh Square. Igual que la resta d’estacions de metro, aquella era utilitzada com a dormitori i refugi antiaeri per dotzenes d’homes, dones i nens, que jeien costat per costat en matalassos, embolicats amb llençols i mantes tot al llarg de l’andana, com sardines en una llauna gegant.”

Si bé és cert que les memòries de Woolf deixen clar que aquest home no tenia problemes d’autoestima -que se sentia part dels happy few-, la veritat és que en aquest cas el seu relat coincideix amb el que han escrit altres que s’han trobat en situacions similars. Per exemple, al Dietari de Ferran Soldevila hi podem llegir apunts com els següents:

“10 de febrer de 1937.- Ahir a la matinada, alarma. Em van despertar i vaig baixar al refugi de la Universitat. Aquesta nit, nova alarma. M’he vestit però no he baixat. Tots els de la pensió se n’anaven.

-No ve? –m’han cridat.

-Sí, sí, ja vindré.

Però m’he estès damunt el llit. Si no s’apaguen els llums del carrer, no baixo –pensava. Però s’han apagat i no m’he mogut. Amb tant, el timbre de la porta ha sonat. “Deu ser que va de veres i em criden”, he pensat.

He començat a baixar l’escala, amb molt poques ganes. Del pis inferior han sortit tres velles amb espelmes. “Bah! Es pensaran que són tots els qui quedàvem” –i me n’he tornat al llit.”

“14 de març de 1937.- Estava esmorzant, quan la minyona va trucar la porta:

-Deprisa, bombardeo.

Vaig mirar al carrer: la gent circulava, hi circulaven vehicles, la cua de les galetes no s’havia desfet; als balcons s’abocaven alguns veïns; també n’hi havia als terrats, però miraven cap al carrer. Vaig seguir menjant; vaig acabar de vestir-me. Vaig menjar més que de costum; diria que vaig vestir-me més que de costum. Em descobria entretenint-me en detalls innecessaris, com és ara treure el sabó de la brotxa. No ho feia per pose. Ho feia per una mena de reacció, que, en un altre pla, podria explicar prodigis de sang freda.”

“15 de març de 1938.- Abans d’ahir, al vespre, va començar el bombardeig. Sonaven seguit seguit els antiaeris. Vaig arreglar-me el sopar amb la cassola elèctrica, i vaig menjar-me’l amb una gana excel•lent. Sentia una molt curiosa sensació de felicitat, que ja he experimentat altres vegades en circumstàncies semblants. Recordo que fins vaig formular-la en un monòleg (no interior sinó exterior):

-Em fa l’efecte –vaig dir-me- que estigués dins d’una balma de benestar, una balma formada per les paràboles dels antiaeris (la sensació era que creuaven l’espai). Si no fos pel mal que cau damunt tantes gents, diria que sóc quasi feliç. (…)

Els antiaeris esclataven més a prop, amb una violència formidable. Se sentien al damunt mateix.

-Aquests avions –vaig dir- són damunt nostre.

No havia acabat de dir-ho, que un terrabastall va commoure la casa. Va semblar balancejar-se com un vaixell i vaig tenir la sensació que el sòl anava a obrir-se. Em vaig precipitar instintivament damunt el llit. (…)

M’he ficat al llit i m’he cobert amb les robes, el coixí, l’abric. Els antiaeris tornaven a funcionar seguit seguit. De sobte, una veu arran de la meva porta:

-Senyor Soldevila, senyor Soldevila!

Era la meva veïna. He obert. M’ha dit:

-Ai, no sé què fer. Tothom se n’ha anat al refugi. M’han dit que si hi volia anar… Pensava que no quedava ningú. Vostè què fa? Què li sembla que faci?

-Això és molt difícil d’aconsellar –li he dit-. Potser fóra prudent d’anar al refugi; però confesso que em fa molta mandra i no penso moure’m.”

Se’m fa difícil imaginar-me a mi mateix en una Barcelona assetjada per les bombes. Si ho provo, el sentiment que predomina és la por més absoluta. Imaginar que van caient bombes al teu voltant, que en qualsevol moment la casa et pot caure a sobre, és el pitjor dels malsons.

L’obstacle principal per a fer-se realment una idea de com ha de ser una experiència d’aquesta mena és la dificultat de deixar-la de veure com un fet extraordinari, històric, i de connectar-la amb la nostra vida ordinària, amb la nostra quotidianitat. No hi ha res d’estrany en la famosa anotació al diari de Kafka: “Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda he anat a nedar”. El nostre dia a dia, per prosaic que sigui, constitueix sempre, indefectiblement, el primer pla.

O sigui que m’he d’imaginar, per exemple, un dimecres a quarts de dotze de la nit. M’estic preparant per anar a dormir: em rento les dents amb la ràdio de fons, activo l’alarma del despertador –demà m’he de llevar d’hora per anar a treballar— i, just quan començo a despullar-me, sento la sirena que avisa d’un atac aeri. Si almenys els raids fossin de dia! Però no, quasi sempre són de nit. No sé què fer: em poso el pijama i em fico al meu llit estimat, o bé em poso l’abric, agafo una flassada i vaig a passar la nit a l’andana del metro de Diagonal, enmig d’una multitud apinyada?

No puc saber què faria, però entenc la mandra de Woolf i Soldevila.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!