Las al jaç

En les últimes dècades, Barcelona no ha tingut sort amb les escultures monumentals que han col·locat al centre (fora del centre estricte, la cosa millora una mica). Em sembla que el monument a Macià de Subirachs, a la pl. Catalunya; el tripi de Cristòfol a la pl. George Orwell; el monument als Santpere de Juan Bordes i Òscar Tusquets a la Rbla. Santa Mònica; el Plensa que inhabilita un banc del passeig del Born; el Lichtenstein de davant de Correus, i fins i tot la insípida escultura de Chillida de la pl. del Rei confirmen el que acabo de dir. Davant de tanta vacuïtat, confesso que, dels monuments que últimament han instal·lat al cor de la ciutat, potser l’únic que no em fa nosa és el Cambó de Víctor Ochoa a la Via Laietana.

Escaldats com anem, és lògic que el sentiment general davant la pensada municipal de bastir un monument als castellers a la plaça de Sant Miquel fos de franca prevenció. “Deixeu-me com estic”, semblava clamar la pròpia plaça.  

Quin ha estat el resultat? D’entrada, l’escultura d’Antoni Llena no fa malbé la plaça; no molesta. Atesos els precedents, no és pas poca cosa. Però, a més, l’obra té diversos punts a favor: és elegant, esvelta, i evoca amb gràcia l’estructura d’un castell, encara que Alberto Fernández hagués entès millor una obra de l’estil de la de Cañas al Vendrell.

Llena resol molt bé el repte que plantejava emplaçar l’obra en un espai reduït com la plaça de Sant Miquel, un indret en principi poc adequat -aquest tipus d’escultura monumental funciona millor en espais oberts- però que en aquest cas és un encert, perquè el medi propi dels castells humans són les places tancades.

La clau de la integració de l’escultura a la plaça és la seva escassa materialitat: l’obra és un dibuix traçat en l’aire amb punta fina, i això, d’una banda, fa que sigui transparent, que no tapi la visió del que té al darrere, i, de l’altra, permet al caminant de travessar la plaça passant per dins de l’escultura (una de les millors visions de l’obra és de dins estant), si bé aquesta accessibilitat pot fer que atregui bretolades, perquè l’estructura invita a enfilar-s’hi.

O sigui que no n’hem sortit malparats. És clar que l’art ha d’aspirar a alguna cosa més que a no fer nosa, o a ser simplement elegant. Pepe Corredor diu que una obra és bona quan, en contemplar-la, tens la sensació de “perdre peu”. Des d’aquest punt de vista, el monument als castellers no aporta gran cosa: contemplar-lo, no sotraga el cor. Però, avui dia, que una escultura no malmeti l’espai on la col·loquen ja és un gran què.