L’Aleix fa anys que va quedar vidu, i des de llavors dina sol per Nadal. Ha ficat al forn una safata amb quatre canelons congelats i, mentre s’escalfen, fa un parell de viatges al menjador. Para taula i, arrossegant les sabatilles, hi du una barra de torró de crema, un grapat de neules i una ampolla petita de xampany semisec.
En canvi a casa de la Maria avui són vint-i-vuit, i això que aquest any falta l’avi. Sembla impossible que tanta gent s’hagi encabit en aquella saleta. La canalla fa cagar el tió i, enmig d’un gran desori, comencen a aparèixer pilotes, baldufes, bitlles i tota mena de fòtils. Per sort, quan l’àvia i la mare entren amb dues enormes soperes, tothom corre a seure a taula i es fa una mica de calma. Però llavors se sent un sotrac molt fort, com un terratrèmol.
A l’Aleix el sotrac l’arreplega a mig passadís. Instintivament, deixa caure els canelons i es cobreix el cap amb les mans. Quan la remor s’apaivaga, obre els ulls tot tremolós i, entre una polseguera espessa, veu que al menjador hi ha una gentada que se’l mira amb ulls com taronges. La llarga taula on seuen té una cadira buida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!