Las al jaç

Dickens tenia una facilitat natural per a descriure el que veia. No era un home culte ni pertanyia al món dels artistes i escriptors. Simplement tenia el do d’escriure, i va demostrar que, després del Romanticisme, encara es podia fer una obra mestra sense prendre’s la vida a contracorrent.

Avui que el cercador universal li dedica un doodle, em ve al cap una pàgina de Pickwick on sembla que Dickens se’n foti del googleig actual. El Sr. Pott, director de La Gaseta d’Estanswill, comenta a Pickwick un article que el seu diari ha publicat sobre metafísica xinesa, i li explica que el periodista ha obtingut la informació necessària consultant l’Enciclopèdia Britànica:

“-Tanmateix! -va dir el senyor Pickwick-. No sabia que aquesta obra valuosa contingués cap mena de clarícies sobre la metafísica xinesa.

“-Va llegir, senyor –va replicar Pott, posant la mà damunt el genoll del senyor Pickwick, i mirant a l’entorn amb un somrís de superioritat intel•lectual-, va llegir sobre la metafísica a la lletra M i sobre la Xina a la lletra X; i va combinar les dades, senyor.”

Les novel·les de Charles Dickens són confortables com una vella butaca. És veritat, no és Dostoievski; en la seva obra no hi batega una passió subjectiva, però, com diu Zweig, “davant les grans obres, no ens hem de preguntar només per la seva intensitat, per l’home que hi havia al darrere, sinó també per la seva extensitat, per l’efecte que produí en les multituds. I Dickens va augmentar l’alegria al món”.

Avui que ell hauria fet 200 anys, al món no li aniria malament un nou Dickens.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!