Homilies d'Arinyó

Un capítol del llibre L’ATZUCAC DEL PERDEDOR, XV Premi ENRIC VALOR. El trobareu a ONADA Edicions. Narratives, núm. 11.
   
Un petit homenatge a totes les persones meravelloses que he conegut a la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada.

17

EL VIOLADOR DE LES DUTXES

 

Senyores, senyors, travestís: El llibre se me’n va de les mans i, embalat, encara la recta final. A partir d’ara, doncs, assaborisquen amb fruïció d’afamegat cada mot, perquè ja veuen que tot el bo s’acaba.

            En un altre lloc havia promès que escriuria més extensament sobre la Universitat Catalana d’Estiu; el moment ha arribat. A la República de la llibertat i del bon humor –en afortunada definició de Miquel Porter Moix (rector de l’UCE 1996-2001)- he fet de tot.

            Primerament vaig exercir d’alumne exemplar de Sexualitat, de Psicodrama i de Psicomotricitat. Als anys 80 del segle passat, corria la brama que els més prestigiosos psicòlegs, psiquiatres i psicoanalistes dels Països Catalans enviaven els seus pacients irrecuperables a pasturar a Prada durant dues setmanes. Actualment no s’hi fan aquests cursets, però els bojos continuen assistint-hi i, en comptes de rebre teràpia sota forma de classe, hi presenten els seus llibres. Com jo. Vull dir que jo també hi presente alguna obra meua de tant en tant.

            En un pla no tan obsessiu, quan era jove havia sovintejat també els cursos de Llengua, de Literatura, d’Història, de Política i de Cinema. Així mateix, assistia a un gran nombre de debats i de conferències.

            Com que tot just acabàvem d’eixir de la clandestinitat i patíem un poc de mania persecutòria, per a la gresca nocturna adoptàvem noms de guerra: Artur Membre Dur, Pep Branca… Jo responia per Manel Piu Rebel. Sempre he estat contestatari.

            Aquell alumne model va fer creixença d’ase i tres anys més tard havia degenerat en absentista i fins i tot en okupa de dormitoris. Paradoxalment, el meu àlies es va endolcir d’allò més i de l’inquietant Piu Rebel vaig passar al llaminer Piu de Mel.

            Vull aclarir que jo sí que tenia voluntat d’assistir a les classes com abans, però no aconseguia alçar-me del llit: els llençols se m’enganxaven.

            A mesura que vaig fer forat en el món de la ploma, els organitzadors bons em convidaren a participar en debats i taules redones. A més a més, l’UCE és terreny adobat per organitzar lliurement, d’un dia per l’altre, tota mena de presentacions: de llibres, de col·lectius, etcètera. L’any 1987, per exemple, vaig presentar-hi en primícia mundial Diari de campanya, novel·la de sexe ficció que havia ambientat allí mateix. Doncs bé, malgrat ser inventat tot el que hi relatava, la majoria de personatges de l’obra, esdevinguts miraculosament de carn i ossos, hi feren acte de presència i ho passàrem d’allò més bé rememorant belles històries d’amor i de passió.

            Hi va haver una altra empresa extraoficial en què em vaig embrancar de ple: l’organització del “1r Aplec Secret de Matxutxes i de Matxutxos dels Països Catalans”. Va esdevenir un èxit esplendorós. Entre molts d’altres, hi assistiren representants dels Concos del Ripollès i dels Fadrins Cremats de la Ribera del Xúquer. Per la seua banda, l’Associació de Persones Separades de la Safor-Vall d’Albaida i la Federació de Vidus i de Vídues d’Osona es van assabentar de la trobada mitjançant els seus espies i també s’hi personaren. La petició d’aquestes dues entitats va ser que per al 2n Aplec s’eixamplara la convocatòria a totes les persones del país que buscaren parella, o amistats simplement, per compartir les penes i les alegries.

            Com que sóc un home feliçment casat, tan prompte com l’assumpte rutllà per ell mateix me’n vaig desvincular. Tot i així, em consta que els encontres es repeteixen cíclicament, bé que sempre en secret, i que s’hi han format un munt de parelles. Enhorabona. Si són agraïts, donen les gràcies a la Universitat Catalana d’Estiu.

            Una altra confessió: la meitat més una de les persones meravelloses que he conegut i que he estimat en la vida me les ha regalades Prada. Potser exagere, però la sensació és aquesta. Pel que respecta a famosos i triomfadors, un altre tant. Al pati, al menjador, al tendal de l’UCE i als bars de la plaça del poble he alternat amb polítics, professors, científics, periodistes, directors de cinema, actors, cantants… Una vegada hi va haver fins i tot un escriptor català que em va convidar a un cafè! No ho dic per molestar, perquè els meus amics i els meus familiars catalans són les persones més generoses del món, però els animals de ploma… Els lletraferits valencians no són tampoc massa pròdigs, no creguen. Aquell noi tan simpàtic era Jaume Fuster –sempre són els bons els primers a deixar-nos-, de qui tinc un record gratíssim; no només pel cafè, pel seu patriotisme exemplar i per la seua qualitat humana, sinó també per les novel·les que va escriure i per les superbes traduccions de les obres d’Albert Cohen: Bella del senyor, Solal…

            Per no faltar gens a la veritat, declararé que Vicenç Villatoro també em convidà a un glop de whisky en una ocasió, però un minut després de l’oferiment vaig descobrir que la botella no era d’ell, sinó d’una amiga.

            Passaren els anys i els noms de guerra es van fondre sense deixar-ne rastre: piu, piu, passa l’hivern, passa l’estiu! Per omplir-ne el buit i no caure en la desesperació, vaig contraure-hi obligacions professorals. Així, el 1991 vaig impartir el curs “Novel·lar la infantesa”. Hi tenia entre 18 i 20 alumnes a diari i a la fi em vaig espantar i tot: una alumna, professora de Psicologia a la Central, hi prenia apunts! Em vaig interessar per la seua aplicació extrema i em va dir que li serien d’utilitat per a la tesi doctoral: “Extravagàncies infantils de Salvador Dalí”. Encara no sé si creure-m’ho.

            L’any següent vaig abordar el tema “Literatura i seducció” i va ser una passada; sens dubte, el curset amb més alumnes d’aquella edició de la Universitat. Això no obstant, Julià Guillamon, que exercia de corresponsal de l’Avui, no es dignà a fer-ne esment en les seues cròniques.

            -Tu, que ets un expert en seducció… –se m’adreçaven alguns alumnes perquè els ensenyara a lligar.

            D’habitud m’explicaven les seues desventures perquè em situara i atinara millor en els consells. Recorde el cas d’un que havia patit una vegada, una només, un intent de seducció, i encara verbal. No acceptà perquè ella era la dona d’un amic seu. Un altre havia tingut fins i tot una aventura sexual de cap de setmana. Aquests eren els preguntadors tipus.

            Tanta misèria em va donar una idea: la seducció té trucs, però és bàsicament fortuna i màgia. L’antiseducció, per contra, es pot combatre eficaçment amb mètode i esforç. Total, a això dedique uns quants caps de setmana de l’any: a fer seminaris en agències matrimonials per anorrear, fins on siga possible, l’antiseducció de molts matxutxos i matxutxes dels Països Catalans.

            El 1993 pretenia repetir el curs de la seducció, però m’ho denegaren. En vaig demanar explicacions i l’excusa va ser patològica: no estava bé que catedràtics d’Universitat tingueren un o dos alumnes i jo, que no havia xafat a penes tan digna institució, omplira de gom a gom. Com els ho dic m’ho digué el regent Joan Maluquer. (Observació de camp: Amb els anys m’he adonat que a l’UCE contracten tàcticament una sèrie de professors dolentíssims. Naturalment, no assisteix ningú a les seues classes i, per eliminació, els alumnes van a morir a les d’alguns catedràtics insignes, els quals, si la competència fóra lliure i seriosa, no es paparien un torrat. Fi de l’observació nefanda.)

            L’acomiadament kafkià em va provocar un accés d’ira brutal i, lliurant-me a tots els diables, vaig escriure dues homilies sobre l’UCE. En una en cantava les meravelles, però en l’altra denunciava les greus deficiències que l’afligeixen; que no se solucionaran fins que no expulsen irreversiblement alguns mafiosets de l’equip rectoral que s’han parasitat al càrrec.

            El Temps no me les publicà, eventualitat amb què ja comptava. Llavors em vaig buscar la vida en tres mitjans sense censura: Saó, de València, L’Estel, de Mallorca, i Diari de Barcelona. Els articles van aparèixer i jo almenys vaig exercir el dret de picar de peus. Escàs consol.

            El 1997 se m’havia esbravat una mica la ràbia i, formant tàndem amb el director de cinema Ignasi P. Ferré, vaig engegar el taller de “Guió cinematogràfic”. Va durar quatre anys i el més remarcable va succeir el primer: el gran Xesco Guillem ens va proposar, a Ignasi i a mi, d’escriure a sis mans el guió que tenia al cap; vet ací la gènesi de la novel·la Cubaneta meua.

            La resposta va ser desigual: jo m’hi vaig involucrar amb totes les conseqüències, mentre que l’Ignasi no es va fer avant. Amb tot, ens va oferir dos detalls fonamentals. Un feia referència al principi de la història, que volíem iniciar amb un enterrament. Ell ens va  advertir que era un recurs massa gastat. L’altre tenia a veure amb el color de la pell de la cubaneta, que ens va fer enfosquir una mica i tots vam eixir guanyant.

            Vaig descansar alguns anys del magisteri pradenc i quan el mono se’m va fer insuportable m’hi vaig reincorporar amb el taller de “Llegendes urbanes”. Què els en diré? La gent que no cabia a l’aula entrava el cap per la finestra. Pocs cursets deu haver hagut a la història de l’UCE amb tants assistents, i tan engrescats, com aquest. Si fóra mínimament cregut, estaria encara més estarrufat que un paó. I aquesta vegada sí que se’n feren ressò els diaris, les revistes, la ràdio i la televisió; a més, m’hi feren diverses entrevistes. Reconec, però, que el mèrit no era meu, sinó del pertorbador encís de les llegendes.

            El primer dia de classe, contant-los-en la segona, vaig estar a punt de palmar-la. Tenia a veure amb la carn que ens havien servit a l’hora de dinar, que no era de corder ni de vedella ni de porc ni de pollastre ni de conill… Casualment, els vaig dir, jo havia vingut trenta vegades a l’UCE i no havia vist mai cap enterrament a Prada. Encara no els l’havia acabada d’explicar quan la pissarra es desfalcà sense previ avís i em va caure al cap. Per un poc més i em mata! ¿Aquest terrabastall havia estat un accident laboral o un atemptat? En el primer cas seria un acte de justícia poètica, tantes vegades presents a les llegendes urbanes. Contràriament, si era un atemptat, entraria de ple en el terreny de la conspiració, que és també una constant d’aquestes històries.

            A tot això, mentre una part de l’alumnat em treia la pissarra de damunt i mirava que no tinguera cap os trencat, l’altra no s’havia recobrat encara del xoc d’hilaritat que els havia provocat la narració de les vicissituds del Violador de les dutxes.

           

Aquest xicot, que se sabera, no havia violat mai ningú, sinó que es limitava a mirar, bavapenjant, les adorables intimitats femenines a l’hora del bany. L’esforçat adorador del bell sexe començava la jornada laboral a les set del matí, quan acudien al bany les alumnes més matineres, i no acabava fins a les nou de la nit, quan es dutxaven les més tardanes abans de vestir-se i acudir a la plaça del poble. El seu observatori no era fix, sinó que al llarg de la diada es desplaçava, incansable, d’un bany a un altre segons un pla de treball magistral.

            Les dutxes, col·lectives i unisex, tenien les cortines esgarrades, o bé desapareixien misteriosament de la nit al matí. Llavors els miradors –mascles, femelles i travestís- se’n feien set plats.

            Un dia, deu o quinze xicones tenien ganes de xala i van dur música al bany on era el Violador. Li prometeren que, si s’estava quiet, li oferirien un espectacle que no oblidaria mai. Ell s’hi va comprometre i s’inicià el xou: al ritme de You Can Leave Your Hat on, començaren a ballar, voluptuoses, a despullar-se amb una parsimònia exasperant i a abraçar-se molt sensualment unes amb altres. Les tres o quatre més bragades es van quedar vestides i subjectaven el Violador cada vegada que perdia els estreps i pretenia abalançar-se sobre el temptador aiguabarreig de nus femenins.

            -Auuu! –udolà a la fi com un llop i se n’entrà de pressa i corrent a la dutxa.

            Sense perdre punt, accionà l’aixeta de l’aigua freda i posà les parts sota el poderós raig a la fi i objecte que se li rebaixara la inflor desesperant. El remei li va fer minvar un poc, un poc només, l’excitació terrible i va decidir ensabonar-se tot ell. El costum va fer que començara per les parts nobles i… La revenja, un altre ingredient fonamental de les llegendes –el qui la fa, la paga-, va estar servida.

            -Auuu! –tornà a udolar com un orat el Violador. Ara amb més intensitat encara que no abans.

            Motius no li’n faltaven: les noies, fartes de ser espiades a diari per aquell sàtir poca-vergonya, s’havien proposat escamnar-lo d’una vegada per totes. D’aquesta manera, mentre unes l’emmoixonaven amb l’estriptis i els refregaments lèsbics, una altra entrà d’esquitllentes a les dutxes, va obrir la seua botelleta de sabó líquid i li va abocar pebre negre!

            -Auuu! –udolava el voyeur més famós del campus, amb els atributs abrasits de coentor.

            És cosa certa i comprovada que va passar al bany la resta de dies, ja que per molt que s’esbandia la collonada amb aigua freda no se li apaivagava l’ardor. Arribats en aquest extrem, les mateixes xiques que l’havien amargat se’n compadiren i li compraren una gran palangana per fer-li més còmoda la vida, és a dir, assegut i amb la bossa sotaiguada. A més, continuaren dutxant-se allí per fer-li companyia!

 

I ara jo pretenia portar a l’escenari del delit i del delicte el més gran i ardent poeta valencià des d’Ausiàs March. Ara no, l’estiu de 1990, en què l’UCE va retre un merescut homenatge a Vicent Andrés i Estellés.

            El vaig trobar al bar de la Universitat pels volts de la mitjanit. Ho vaig passar magníficament escoltant-lo i en un moment determinat li vaig preguntar si els havien allotjat bé, a ell i a Isabel. Tots dos em van respondre que sí, que els havien donat habitació allí mateix, en comptes d’instal·lar-los en un hotel, perquè ell desitjava estar més a prop dels estudiants i sentir el batec vital de la joventut.

            -El mal, Manel, és que no hi tenim bany i jo estic acostumat a dutxar-me tots els matins quan m’alce –em va dir Vicent, i estic segur que em va picar l’ullet, picardiós.

            Fóra com fóra, em vaig brindar a ajudar-lo.

            -Demà de matí, a l’hora que et vaja bé, passaré a recollir-te i t’acompanyaré a la dutxa.

            Vam quedar entesos i vaig pujar amb ells al dormitori per saber quin era.

            Tot seguit vaig baixar al pati, hi vaig trobar unes amigues de confiança i els vaig demanar un favor. Elles acceptaren de grat i es van comprometre a buscar més dones, amants de la poesia, per homenatjar Estellés amb el més fastuós cant d’amor carnal. Jo, mentrestant, si tenia alè, recitaria:

Avui només voldria escriure, lentament,

un cant amb l’esveltesa terrible del teu cos,

i que passàs pels versos tot un vent de ponent.

Tu no saps el desfici que se’m va apoderant

segons vaig recordant, un per un, els teus béns.

Quan arribe a les cuixes no em puc fer avant

perquè allí s’embulla el meu cant.

Ja arribaré després a l’alta tebior,

la tebior bessona i alerta dels teus pits.

En recordar-te de dalt a baix creix el cant,

semblant un piu,

que s’obri pas, cabut per les frondes dels pèls…

            Quan vaig anar a buscar-lo a quarts de nou del matí ja no hi eren. Més tard em vaig assabentar que la dona havia demanat a Secretaria que els enviaren el taxi a les vuit en punt. Ah, Isabel, això no ho hauria esperat mai de tu!

            En fi, me’n vaig anar sol al bany, fastuós harem: si no hi havia quaranta dones a pèl, era perquè n’hi havia cinquanta! (El Violador passà per la porta, va veure-hi l’exhibició i en va fugir espantat. Home empebrat tem fins i tot la sal de la vida!)

            Seré cast de paraules. Allí havíem anat per dutxar-nos i és el que vam fer. L’invitat d’honor no va ser-hi –ell s’ho va perdre-, però la seua poesia ens va ungir l’esperit durant tota la litúrgia:

Jo diria la teua condició d’espiga.

Jo diria també d’aquest vent de ponent.

            Com poden suposar, no em vaig traure les ulleres en cap moment i, per si de cas, no em vaig ensabonar! Ah, quan vaig tornar a casa em vaig fer operar els ulls perquè me’n corregiren la miopia.

            Tanmateix, no he trobat mai més cap excusa prou convincent per acomboiar a una dutxa conjunta un altre grup de dones tan nombrós com aquell i, sobretot, tan enamorades de la poesia.

Però m’agradaria molt més, oh bona amiga,

agafar-te en un tendre grapat tota la figa,

encara que m’hagués de morir sobtadament.