London, the City
“No te l’acabaràs”, em va dir un amic meu quan li vaig dir que anàvem a passar una setmaneta a Londres. I, francament, tenia raó… Hi ha molt per a veure i molt per a assaborir i gaudir. Molts amics m’han dit que hi han estat diverses vegades i no se la coneixen gens, perquè sempre hi han anat per feina. I és que a London s’hi ha d’anar també, si pot ser, amb temps i de vacances. Les visites obligades a tota la zona de Westminster, amb el Parliament, el Big Ben, l’Abbey… Ufff quanta història i quanta singularitat!
La frase de Winston Churchill “La democràcia és la pitjor forma de govern, exceptuant totes les altres formes que s’han intentat” és la primera cosa que em va venir al cap quan anava de la Cambra dels Lords en direcció a la Cambra dels Comuns, just quan a la sala prèvia a l’entrada a l’hemicicle hi vaig trobar, entre d’altres, el bust del polític. I és que Churchill és un personatge ben present a Westminster i a Londres en general, no en va, va ser enterrat a l’Abadia, junt amb reis i reines.
Va ser un estadista que no va deixar a ningú indiferent!
Un cop d’ull a la ciutat des de London Eye…la nòria que t’ofereix una visió privilegiada de la ciutat. Una passejada per St. James Park i gaudir de la cerimònia del canvi de guàrdia a Horse Guards per anar fins a Buckingam Palace, la caseta i l’hortet de la reina o a la Tower of London, on hi ha les joies de la corona i els corbs amb les ales tallades… Per a un republicà sempre és estimulant i no te’n pots estar de deixar anar en algun moment un Visca la República! Sempre hi ha algú que t’entén i et fa un somriure de complicitat.
L’ambient nocturn de Picadilly o Trafalgar Square també valen la pena, i s’han de conèixer així com també gaudir d’un bon musical. Tot i que no és l’espectacle que més m’atrau, he de reconèixer que en vaig quedar gratament sorprès…i és que la qualitat sempre és agraïda. El musical escollit va ser Billy Eliot, que va tenir una posada en escena impecable.
Una passejada per Hyde Park… El parc no té preu, i els londinencs el gaudeixen d’allò més els dies solejats. D’aquest parc, immens, net i polit, hi ha milers de detalls que t’hi fan entretenir: esquirols que et prenen el menjar dels dits, ànecs, gavines, pelicans, cignes… amb un immens llac on la gent s’hi passeja amb barquetes de rems. Tot rodejat d’una verdor immensa i de plataners, roures i castanyers centenaris…
No em vaig voler perdre el Speakers’ corner, al final del parc, una mostra de la vitalitat i la tolerància política londinenca…Vaig poder contemplar com un speaker jueu deia el nom del porc als musulmans i, uns metres més enllà, un musulmà feia tot el contrari. El públic s’ho passava d’allò més bé, participant, increpant als oradors i comentant entre ells la coincidència o la discrepància amb tot allò que deien.
Una de les coses que més em van copsar van ser els mercats: Notting Hill, Covent Garden, Camden… Aquests van ser els llocs ideals per comprovar el cosmopolitisme londinenc, s’hi respirava interculturalitat. I moltes coses que a nosaltres encara ens sorprenen, allí són completament normals: musulmans, hindús, punks, burques, pameles i vestits jaqueta de Harrods, vestits de ratlla diplomàtica, xinesos, negres, blancs….
A mi encara em crida l’atenció veure una senyora tota negra, amb burca, fent-se una fotografia davant del riu Tàmesi o una àvia passejant pels magatzems Harrods tota empolainada a l’anglesa amb el seu nét farcit de pírcings, amb xupa negra, cinturó amb punxes i una cresta rosa al cap d’aquí a allà….són aquests detallets que et fan adonar que encara ens queda molt per assimilar i que la convivència passa justament perquè tot plegat s’entengui des de la normalitat.
La gastronomia també ha estat una altra descoberta i va en sintonia amb aquesta diversitat ètnica: cuina hindú, japonesa, libanesa, mexicana, autòctona… i una bona cervesa a mitja tarda en algun dels múltiples i concorreguts pubs….o bé una altra tradició tan arrelada, com la del té, que es gaudeix i s’agraeix quan fa hores que rodes d’un lloc a un altre amb el fantàstic metro o bé amb el bus.
Finalment, un altre centre d’atenció que no es pot obviar són els museus londinencs. Només vam tenir temps de visitar el British Museum, i encara parcialment: Egipte, Grècia i Roma… És tot un món de contradiccions aquest museu: des de qui diu que és la cova de lladres més gran del món fins a qui considera que gràcies al museu es conserven unes peces de la història que ara ja no existirien.
La pregunta clau és: Ho han de tornar als seus legítims propietaris? I és que London, no ho oblidem, continua sent la metròpoli.
En fi, que queden moltes coses pendents per veure-hi en la propera anada…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha agradat molt la teva crònica de les vacances!
L’episodi de la jaia de bracet em recorda una imatge que també em va cridar molt l’atenció a la City, tot i que quan hi vaig estar encara no s’havien inventat els pírcings… hi hauré de tornar, ja ho veig!
molt bona cronica Lluis!!! Veig k et vas recorrer tot el centre sense perdre detall, pero hi has de tornar. Hi ha un altre Londres que no es el mes purament turistic que es fascinant. El Londres dels barris. En fi, quan hi tornis et puc donar 4 consells. Una abrasada.