BioSofia

De cop i volta ens hem posat a desempolsar les fotos i els vídeos de l’ensorrament del mur. Sí, hi havia un mur. Els joves amb prou feines  n’havien sentit a parlar. Saben d’una segona guerra mundial, saben dels nazis,de l’holocaust jueu, però desconeixen les sigles URSS. I no sabien res del Mur…

Ara ells se n’han assabentat. I nosaltres hi hem tornat. Però, amics, els vídeos que passen per la televisió no surten de l’anècdota. Només ens mostren l’evidència més evident: s’enderroca un mur, i un país, Alemanya, es reunifica.

Diguem-ho clar: aquell mur dividia el món, no només Alemanya. Aquell mur no només dividia, sobre tot enfrontava una meitat del món contra l’altra. Era el senyal més evident d’una guerra a vegades freda i altres, fora d’Europa, calenta. L’ensorrament del mur va comportar un alleujament total, una alegria exultant perquè ens augurava un període de pau “eterna”. Per fi desapareixia la tensió que informava la vida social a tots nivells; per fi la cursa armamentística deixava de tenir sentit; per fi l’amenaça d’una guerra nuclear quedava esvaïda. Aquestes eren, si més no les previsions.

La veritat és també aquesta. Qui de debò va guanyar al 1989 no va ser la pau sinó l’esperit del màxim profit a qualsevol preu. La civilització capitalista, sense lliurar batalla, sense desencadenar cap guerra, s’han ensenyorit del món. La darrera crisi ho ha fet més palès que mai. Qui n’ha sortit afavorit? I qui s’ha hagut de sacrificar perquè el peix gros no patís? Tot s’ha esdevingut, a partir del 1989, com si “el planeta sencer hagués plebiscitat l’economia de mercat i com si haguéssim accedit que aquesta anés de bracet per sempre més amb la democràcia.” (Jean Daniel, director de N. Observateur). La implosió de la forma soviètica del comunisme ha portat el descrèdit a qualsevol idea de transformació social. Amansits els sindicats, infosos de mentalitat funcionarial els nostres polítics, els ideals i els esforços per crear una economia col.lectivitzada s’han ensorrat amb el mur.

La implosió del bloc soviètic va ser tan imprevisible que ningú va preveure tampoc el nostre futur en l’era post-comunista. Si més no l’esquerra, perquè a la dreta m’imagino que els sotracs del capitalisme la deixen prou indiferent. Cap dels problemes que el comunisme es proposava resoldre com la desigualtat, l’explotació, l’oposició Nord-Sud no s’han resolt amb la desaparició del comunisme. I són problemes reals. Si el capitalisme fos la solució, vint anys després hauríem notat una disminució d’aquestes lacres. Però aquests problemes perviuen. És més, la pobresa ha augmentat i la separació entre rics i pobres s’ha eixamplat. És més, la democràcia ha retrocedit per una subordinació encara més mesella dels nostres mitjans als interessos del capital. L’espectacle grotesc del bombardeig informatiu sobre la grip A n’és un exemple. Sort que per internet encara es campa amb certa llibertat. Si el comunisme soviètic no era la solució, el capitalisme tampoc. Necessitem una alternativa. Si no la tenim, que no la tenim, l’hem de buscar. No perquè s’hagin podrit els mitjans soviètics per aconseguir uns objectius bons per a la humanitat, hem d’abandonar aquests ideals i aquests esforços. Que certes ideologies hagin pecat de dogmatisme i encarcarament no vol dir que haguem de proclamar la fi de les ideologies.

L’esquerra vivia, sense reconèixer-ho, lligada mentalment al comunisme i a la seva forma soviètica. Hem navegat a la deriva aquests darrers vint anys. Necessitem refer el rumb, trobar un nord menys dogmàtic i unes eines de navegació més realistes que no menyspreïn la natural força de la cobdícia humana. La transformació de la societat ha d’anar en paral.lel amb la tranformació de l’individu. No és aquesta la nostra tradició republicana? Defugim nostàlgies, però el nostre republicanisme pot ser una font d’idees.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!