BioSofia

Retorn a casa els pares. Els joves adults d’avui no els costa gaire tornar. Després d’haver perdut la feina o perquè han engegat obres a casa o a resultes d’un divorci, demanen als seus pares un allotjament provisional. Una novetat dels temps actuals. Una experiència amb moltes textures emocionals. Intensa. Se’n pot sortir enfortit a condició de saber per endavant totes les formes d’aquestes textures i de col.locar els tallafocs que calgui.

 “Treballava a l’empresa del meu marit. En separar-nos, em vaig tornar a trobar sola, amb una criatura d’un any i sense un sou. Sabia que la meva mare no em jutjaria i que m’acolliria amb els braços oberts.” Com la Glòria,de 33 anys, tants d’altres. Sobre tot divorciats i gent que s’ha quedat a l’atur, però també els qui la crisi ha fet minvar els seus ingressos i no poden pagar-se un lloguer.

De tota manera, sorprèn la facilitat amb què els joves adults, 30-40 anys, contemplen aquesta solució. La generació precedent, segur, abans hagués buscat altres camins. En canvi, els nostres joves han guardat un lligam més fort amb els pares. Ja els van deixar amb certa recança i ara retornen amb una aparent alegria.  La nostra generació més aviat desitjava fugir de la vigilància parental. En canvi aquests joves s’han vist obligats a seguir uns estudis més llargs, a posposar l’entrada al món laboral i en conseqüència han hagut de romandre més temps a casa. Tothom s’ha adaptat a la nova situació; sobre tot els pares que els han regalat un bon grau d’autonomia. Si ara tornen a casa, saben que no tenen gaire a perdre. O, si més no, això és el que sembla.

No podem ignorar la gran probabilitat que darrera la insolvència econòmica real no s’amaguin motius subconscients. Motius que no diuen massa a favor de la maduresa d’aquests joves adults. Més d’un pot veure-hi l’ocasió d’ocupar per fi un lloc que creu que mai no va tenir o de rebre un afecte que li va mancar. Potser reconforta retrobar la sensació de seguretat infantil. Aquests sentiments maldaran per surar, segur. Ara bé, una anàlisi serena evitarà el perill de refugiar-se en una regressió plaent però paralitzadora. 

També s’haurà de fer un exercici de realisme. L’escenari imaginari sobre el que sustenten aquests sentiments normalment no es corresponen amb l’escenari real. Els pares quan es queden sols refan la relació i l’estatus emocional: disminueix infinitament el rol de pare i retorna amb força el rol d’amant. Ara es permeten unes expressions afectuoses i sexualitzades que abans la presència del fill limitava. Aquest nou estatus emocional té una traducció material: les habitacions dels fills aviat es converteixen en noves dependències per nous usos dels pares i perden paulatinament l’empremta d’aquells. Quan el fill torna, s’atura aquest procés d’apropiació, s’atura la nova relació d’amant, i els pares no deixen de tenir la sensació de ser envaïts. Per unes persones estimades i a qui s’adreça una voluntat real d’ajuda, però que tanmateix vénen a trencar la nova dinàmica. Els pares han de lluitar interiorment per equilibrar dos sentiments oposats: la sensació de ser pertorbats i la necessitat d’ajudar el fill. S’han de violentar.

Per al fill tampoc no és tan fàcil com al començament pot semblar. La regressió intantilitzant té una vessant plaent, però també es sentida com a inapropiada i, per aquest fet, desvaloritzadora: un fracàs personal. Al que hem d’afegir el fracàs econòmic o amorós. I un tercer, el fracàs com a fill: està decepcionant els pares. Una decepció que causa pena als pares i alhora al propi subjecte, conscient com és que  no ha acomplert les expectatives posades en un bon fill. Aquesta dinàmica emocional avui dia és més viva que abans. Els pares actuals aposten molt per al seu fill i s’identifiquin potser excessivament amb els seus èxits i fracassos ja des de ben petits. ( Una distorsió de la que els mestres en pateixen les conseqüències). Per tant el fracàs es un sentiment compartit amb intensitat. I el fracàs comporta culpabilitat i la culpabilitat engendraagressivitat. “Ja has trobat feina?” “Ja has visitat a fulanet com et vaig dir?” “Mira, al teu germà li han apujat el sou!” Res fàcil per als pares sacsejats pel dubte de si el seu fill és un mandrós o realment fa tot el que pot. Res de fàcil per als fills que es troben de nou en situació d’haver de rendir comptes quan ja havien recorregut un tros de camí propi en la vida.

 Queda clar que el retorn no es pot fer sense més ni més. Caldrà establir noves regles, delimitar el territori de cadascú i compartir tasques. Ho deixem per al pròxim apunt. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!