BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
“Em topo amb un bell amic i em convida a dinar. No en tinc gens de ganes, però no sé inventar-me, per exemple, que he quedat amb una altra persona per motius de feina. No em surt una mentida ni que sigui una fotesa. Això em comporta mals moments, ho reconec.”
L’Albert està reconeixent que la mentida té el seu costat bo. En certes ocasions amagar la veritat o edulcorar-la arriba a ser una necessitat vital. Que si sempre diguéssim el que pensem en el moment que ho pensem la vida seria insuportable.
Els guerrers de la veritat
M’ho va dir amb un cert aire triomfal: “Sempre dic la veritat per dolorosa que sigui”. Una presentació de si mateix que traeix una autosuficiència i una sensació d’estar per sobre dels altres. I sobre tot una dissimulada agressivitat. Anunciar veritats desagradables sota pretext de sinceritat és una forma indirecta de passar comptes amb l’altre, de clavar-li el punyal amb un somriure.
Quina vergonya per a un introvertit!
A les antípodes de la brutalitat dels adeptes de la veritat a qualsevol preu se situen els introvertits. La possibilitat de dir una mentida els fa sentir en fals i l’emotivitat s’accelera. Estan interiorment garratibats veient-se descoberts per endavant. “Tinc la sensació que se’m notarà“, confessa l’Adela als seus 36 anys. “Em sento culpable per endavant, només pensar-hi.” Els introvertits solen haver rebut una educació severa (que no és el mateix que exigent!) o extremadament laxa; davant d’una transgressió se senten molt malament. N’hi ha que poden arribar a mentir per bé d’un altre, tot i així no ho podran fer mai per bé d’ells mateixos.
Tots som mentiders
Això afirmen els autors d’un estudi (un més!) citat per Claudine Biand a “Psichologie du menteur” . Tos mentim com a mínim dos cops al dia. Les dones per evitar de ferir. Els homes amb fins més manipuladors. És ben explicable. Des de petits se’ns diu per una banda que els pares ho admeten tot menys la mentida, després ens demanen que fem els mil elogis del regal de la tieta Marta per repel·lent que sigui.
Al cap i a la fi no es tracta sinó de l’aprenentatge de la regla indefugible de les relacions socials. Com ens ho hem de prendre? Mireu, hi ha les mentides odioses, per interessades, dels contractes enganyosos dels bancs, dels polítics, dels publicistes, dels psicòpates socials. També hi ha la mentida noble, la que omet o edulcora, per motius d’estimació o simplement per la fluïdesa del tracte social.
No anem de semidéus, si us plau.
Quan el director et pregunta si l’estudi estarà acabat en el termini previst, digues-li que sí per complaure’l. Quan arribi el moment avança’t a donar una petita excusa si aquest és el millor panorama, a la vista del seu caràcter. A còpia de falses promeses veus que els altres se’n surten millor: hauràs d’aprendre a protegir-te i salvar els propis interessos. Aprendre a dir mitges veritats i a esquivar certes situacions.
No t’obliguis a fer de la vida una tragèdia avançant sempre de cara: cal saber ser flexibles. Tampoc vagis de semidéu per la vida, que una veritat a tota costa ningú te l’exigeix. Franquesa no rima sempre amb respecte. Per segons quines mentides no et convertiràs ni en un adulador ni en un mentider compulsiu. Sí, es tracta d’un art delicat que ens cal per viure en societat.
La veritat no és el valor suprem
Però per sobre de tot no oblidis la jerarquia de valors: per davant de la veritat passen sempre les persones i l’estimació que els hi devem. Per sobre dels principis abstractes sempre estarà la humanitat. Aquesta és la pregunta: fins a quin punt el teu interlocutor desitja realment sentir la veritat? O preferiria que li amaguessis?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
avui no estic d’acord amb tu, per molts llibres que ho diguin i en parlin… No.
Les úniques mentides que salvo són les blanques, les que tu anomenes nobles. Però mai dels mais diré una cosa que sento per un altre, tot i que sé que ningú m’exigeix dir la veritat. No és qüestió d’anar de semidéu per la vida, senzillament, crec, que les persones que estimes es mereixen aixó i més: viure enganyat per la mentida és de les coses que em costen perdonar. Parlo de la família i els amics (els millors amics. No coneguts).
No parlo ni del bancs, ni dels negocis… no. Parlo dels sentiments de les persones amb els que crec firmament i rotundament que no s’hi pot jugar de cap de les maneres. Parlo de les persones que m’estimo. Les veritats fereixen, si, però les mentides i les manipulacions encara fereixen més.
Tens raó, però, que si sempre diguèssim la veritat a tot “quisqui” la societat acabaria més malament del que està ara. Llavors prefereixo callar. Però no ho puc generalitzar igual com tu ho exposes aquí. No sé… que no ho veig clar…