BioSofia

Entro a l’aula amb dos companys més. Davant tinc quinze cares tant expectants com la meva.  Quatre xinesos, però, acoten ràpidament el cap i segueixen, aliens, amb uns dibuixos que els han posat com a exercici. El tutor em diu que no m’immuti, no entenen res. Sí, moltes cares son sud-americanes, però altres són més indefinides.  

Començo. Parlo en català. A poc a poc. Repeteixo coses en castellà. Tot i així la seva cara no canvia d’expressió: ho entenen tot per igual. Em serveixo de la pissarra, dialogo. Els parlo sobre la llibertat, sobre la repressió del nostre poble a qui abans no se li permetia exhibir la seva bandera ni ensenyar en la seva llengua i a qui ara no permeten fer un referèndum d’independència.

Dialoguem sobre les ganes que tenim tots de decidir sobre les nostres coses. L’any vinent ells hauran d’escollir entre una modalitat de batxillerat o si se’n van a treballar o si segueixen un mòdul de formació professional. Els catalans volem decidir sobre el nostre futur, sobre la nostre independència “tant SÍ com NO.”  El diàleg és fluid. Noto bona sintonia. Apareixen somriures. M’atreveixo a lligar millor la relació i pregunto el nom de la més participativa. I la seva procedència. És portuguesa. Després m’adreço a un noi i em diu que és equatorià. Segueixo amb un tercer que també sembla sud-americà, però abans que aquest pugui contestar, la portuguesa talla per dir: 

– Aquí todos somos extrangeros.

Llavores em recordo d’una frase de la Patrícia Gabancho:

“Quan parles en català a un nouvingut, 
l’estàs desposseint de la seva condició d’estranger
  i l’introdueixes a casa.”

– Mira, tu has nascut a l’estanger, sí. Però tu no ets pas estrangera, de cap manera.  Perquè jo et parlo en català, la nostra llengua, i per tant per a mi tu ets de casa, ets del nostres, també ets catalana. Jo et tracto com als de casa i et parlo en català.

De cop els somriures s’eixamplen. M’havien entès i els havia agradat. No sabeu com em vaig sentir per dintre! I aquests eren els nois i les noies a qui havia de témer! 

Al final, abans de marxar vaig anar a parlar personalment amb una noia a qui jo no sabia identificar per l’origen. Em va dir que venia del Marroc. “Jo li portaré molta gent de la meva.” Fantàstic!

 Decididament hem d’apostar pels nouvinguts. No pot ser que els mateixos “companys” d’institut els mirin amb menyspreu. No són ni quillos ni sudaques, són catalans. Hem d’estimar aquesta gent. Els hem d’obrir les portes, els braços i el cor. Que per nosaltres no quedi. La gran majoria voldrà ser de casa.