BioSofia

En el post anterior vàrem encetar tres reflexions sobre la reacció dels pares de Marta del Castillo demanant la cadena perpètua. De les tres avui desplegarem la primera

Quin és el rol de les víctimes en el si de la societat? Tant els pares de Marta com els de Mari Luz exigeixen explícitament un canvi en la constitució o en la legislació penal respectivament. El segon ja ha aplegat mig milió de firmes, que és el camí previst per la llei, el Sr. del Castillo, el cas més actual, sembla voler saltar-se el procediment i anar a incidir directament en els caps dels dos partits majoritaris a qui demanarà un referèndum, necessari per a un canvi constitucional. Ras i curt, les víctimes, aquests pares ho són, s’introdueixen plenament en el camp  polític, exactament en el poder legislatiu. I ho fan, reproduint les paraules del Sr. Antonio del Castillo, en nom “del dolor de la família, de Sevilla i d’Espanya”.

Detecto que s’està introduint la idea que el fet de ser víctima amb el dolor que comporta investeix a aquesta d’un dret polític i  se sent autoritzada a immiscir-se en el poder legislatiu.  El primer, el pare de Mari Luz ha seguit el procés correcte, ara els pares de la Marta se’l volen saltar. Per això crec que encara que els procediments divergeixin, s’hi percep un comú denominador: la víctima se sent revestida d’ un protagonisme singular en l’escenari polític general. 

El tema no em sembla menor perquè palesa manca de cultura democràtica. I això ens hauria de preocupar. La independència dels tres poders és gairebé inexistent a l’Estat espanyol; es tanquen diaris, s’il.legalitzen partits o se’ls impedeixen les activitats amb les “raons” més peregrines. Ara només cal que “el dolor de la família, de Sevilla i d’Espanya” es pugui usar com a arma de pressió per canviar la legislació ja pensada per aquests casos!  La víctima s’erigeix en protagonista polític no per mor d’una representació real en forma de vots sinó en nom de la nostra empatia amb el seva pena. 

Com vàrem dir el dia passat aquesta empatia ens pot portar no només a acompanyar a aquests pares en el seu dolor sinó també a solidaritzar-nos amb les seves exigències i a admetre sense reflexionar aquesta incursió de la víctima en el camp polític. I la reflexió s’ha de fer: ¿El dolor singular de la víctima l’erigeix en protagonista singular de la gestió política, li atorga algun dret per sobre de la resta de ciutadans? Més encara: el dolor, un sentiment, es pot investir de raó jurídica? Crec que no,que no podem donar a un sentiment el rang de raó. Deixem al legislatiu actuar amb la serenor adequada. Si es vol fer una campanya, perfecte. Tant de bo se’n fessin més, això és la millor democràcia. Però sense repenjar-se en els sentiments aguts, sense llençar el dolor com a arma, sense que sembli que la víctima s’arroga un dret singular.

Aquesta dinàmica de perversió democràtica és relativament recent. Quan els crims d’Alcàsser es van aixecar veus demanant la pena de mort. Cap novetat. Ara bé, ningú va interpel.lar els polítics demanant un canvi en la legislació. Només es demanava una pena per a unes persones concretes per un fet concret. Pura reacció puntual com s’ha donat tantes altres vegades. Ara, però, les víctimes s’investeixen d’un rol polític, d’un rol que en democràcia pertany al representant del poble i si bé no el suplanten sí que hi incideixen directament reclamant-li una legislació determinada.

Per què aquest pas endavant en la reacció de la víctima actual? Entre els crims d’Alcàsser i els d’ara hi hagut una contínua manipulació descarada de les víctimes, en aquest cas d’ETA, per part del Partido Popular. La intrusió de les víctimes en el camp polític l’ha iniciada, impulsada i mantinguda el Partido Popular. Aznar, primer, va enaltir la víctima(d’ETA ) pel sol fet de ser-ho: les hi va donar veu pública, altaveu i fins les va honorar amb medalles post mortem. Posteriorment, quan el Partido Popular va ser llançat a l’oposició va convertir l’AVT en l’ariet de la seves campanyes polítiques fent-los encapçalar manifestacions. Va ser el PP, al meu entendre, qui va anar introduint la idea  que la nostra consideració envers elles ens havia de fer també còmplices de les seves opcions ideològiques.

 I ara, pel que es veu  la idea s’ha escampat i sobrepassat els designis inicials dels nacionalistes espanyols donant per fet, doncs, que la condició de víctima atorga drets polítics singulars, que la consideració que han de rebre ha d’anar més enllà del suport moral pel dolor que han d’aguantar. Crec que es tracta d’una perversió democràtica que hem de denunciar i tallar. Quedi clar que la meva oposició no és de cap manera perquè va ser el PP qui va impulsar la idea sinó per les raons exposades. Perquè el fet de ser víctima acaba en el compartiment del dol. Com deia en l’altre post, els hem d’acompanyar en el sentiment però no pas en la reacció, sempre molt emocional, encara que la comprenem. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!