BioSofia

En Marc, de 15 anys, se n’ha tornat a l’internat després de les vacances de Nadal. La seva mare, Isabel, viu molt malament aquesta separació. Se’n sent culpable. Com ja li havia passat al setembre. Llavors, va aguantar el cop sense passar pel psicòleg.  Semblava que l’angoixa s’havia apaivagat, però ara ha reviscolat en tornar-se’n a anar.

La decisió de portar-lo a un internat la va proposar el Ganivet d’Orientació del centre escolar. Després d’un cert astorament inicial, en Marc va acceptar la solució, mig com a prova. Va passar l’etapa d’enyorament inicial. Saber que els éssers que estimes estan lluny fa mal al cor. Sort de la companyonia i de la millora del rendiment acadèmic que el van ajudar a sobreposar-se! Per a la mare, la història va ser diferent.

A la mare li assetjaven els dubtes sobre la bondat de la decisió i li envaïa la culpabilitat. Tenia por que la solució de l’internat fos interpretada pel fill com un rebuig. Sobre tot perquè a casa es quedava el petit de 13 anys que sempre havia estat una més consentit. Els germans s’estimaven i compartien, però també discutien sovint.  Per a la mare, aquesta situació fraterna podia donar peu que el Marc se sentís rebutjat o, si més no, menystingut. Patiria per culpa seva, en Marc? Això el separaria d’ella? 

A la consulta hem dedicat uns bons minuts a rememorar les converses amb el Marc tant per xat com en trucades o en les converses directes. Res pot fer pensar en un sentiment de rebuig. Tot i així, la mare ha insist en els episodis d’enyorament com a possibles mostres del sentiment de rebuig.

“Isabel,vostè s’enyora del seu marit quan aquest se’n va de viatge per qüestions de feina? Vostè no ha enyorat els nens quan sortien de colònies? Aquest sentiment d’enyor l’ha interpretat alguna vegada com a rebuig? Oi que no, Isabel? Es tracta de dos sentiments ven diferents que no podem confondre ni relacionar. En Marc diu que està feliç amb els companys. Els estudis li resulten més fàcils. Què més necessita, vostè Isabel, per a tranquil.litzar-se?” Com podia preveure, les meves preguntes retòriques van topar amb un murmuri escèptic com a resposta. “No sé…”

Estava clar. La Isabel no patia tant per fets objectius referits al seu fill com per una història personal que la situació del Marc li estava desvetllant. Per què unes reflexions tant clares com les esmentades no li retornaven la pau? Qualsevol observador extern haugués arribat a la conclusió que els temors eren infundats. Però l’Isabel no. El problema,doncs, no estava en el fill sinó en ella. Com sol passar! Moltes vegades som nosaltres que tenim un problema quan creiem que el pateixen els fills. És el reviscolament de vivències i pors infantils el que infla la imaginació i ens fa interpretar erròniament les situacions dels nostres infants. En aquest cas, Isabel està revivint situacions de rebuig de la seva infància, o que ella va interpretar com a tals. 

Res d’això, però, li he comentat. La interpretació no l’ha de fer el psicòleg. Hi ha d’arribar el pacient per ell mateix, orientat això sí per les preguntes hàbils del professional. La Isabel i jo, doncs, haurem d’anar pouant amb paciència moments de la seva infància en què aquesta es va sentir abandonada, menystinguda respecte dels germans, o envoltada d’aguda soledat. Caldrà utilitzar els recursos de què es disposa quan un és adult per a reescriure una història que va ser escrita amb por o angoixa per un infant.

“Isabel, per tot el que hem vist avui en Marc es troba bé. Encara que lluny, ha donat proves que se sent lligat a vostès potser més que mai. Se sent acompanyat, no li càpiga cap dubte, pel capital d’amor i les paraules que tant el seu pare com vostè li han estat donant fins ara.”

“Per això mateix, vostè hauria d’estar més tranquil.la del que m’està demostrant. Noto el seu neguit. Hem d’explorar aquesta inquietud. Vostè pateix sense que aparentment res no ho motivi. Com s’explica això? Doncs, perquè hem buscat la causa del seu patiment en la situació del Marc. El pròxim dia haurem de caviar d’orientació, Isabel. Ens toca començar un nou camí vostè i jo, cap a l’interior de vostè mateixa i cap a la seva infància. Un camí que li aporti una tranquil.litat que potser mai no ha gaudit del tot.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!