BioSofia

Avui al Món a Rac1 en Martí Perarnau acabava així la seva enginyosa píndola: “Ai, com patirem!”. Encara hi ha culés que pateixen. Per sobre de tot senten la por de perdre. Alguns arriben a no mirar els partits, només celebren la victòria. Van amb el cor espremut en mans del pitjor presagi. 

Les possibilitats de guanyar són les mateixes que les de perdre. Posar-nos a patir o posar-nos a somiar és cosa nostra. Triem.  De nosaltres depèn tenir por i patir o autoritzar-nos l’entusiasme d’una possible victòria. Patir és esperar paralitzats que el pitjor presagi no es compleixi. Il.lusionar-nos és permetre’ns viure anticipadament la joia de la consecució. Quin paisatge volem mantenir en la ment mentre s’acosta el partit de dimecres? 

Contemplar el millor resultat és signe de confiança. Demostra bona intel.ligència emocional. És intel.ligent escollir la imatge que ens fa feliços, la que desprèn emocions gratificants. 

Per què, doncs, hi ha gent que escull la por? Segurament no l’escull. Es tracta de la reacció primària del rèptil ancestre, aquell que nida en la part més arcaica del nostre cervell.  De tota manera l’explicació “naturalista” no és suficient. Les nostres reaccions primàries també estan modelades per la cultura i l’experiència. Catalunya porta 300 anys mastegant-la amarga. Els culés de certa edat han patit molt; molts anys sense una lliga, molts anys d’hostilitat oficial, molts anys sense encertar-la. Els joves poden entusiasmar-se des de la primarietat perquè la seva vivència blaugrana ha estat des de sempre molt reeixida.  

Qui ha rebut patacades prefereix la por. És un refugi. La previsió del mal moment va preparant l’ànim per a la derrota i quan s’esdevé, fa menys mal. Si, en canvi, des del mal presagi arriba la victòria, millor que millor, la felicitat pot ser encara més gran ja que també és gran la distància entre la consecució i el que s’esperava.  Compte, però! Si és veritat que la patacada fa menys mal, també és veritat que enfonsa molt. De fet t’acaba d’enfonsar, et certifica l’encert del mal presagi i reforça la manca de confiança. La derrota se sent com un fracàs i et retalla encara més els horitzons. Des del pessimisme, de la derrota no te’n refàs. 

Des de l’entusiasme previ, en canvi, la derrota pot fer molt de mal, però et permet redreçar-te i recuperar-te ràpid. Desde l’entusiasme previ reprens els ànims i dibuixes nous projectes. Perquè l’ actitud coratjosa perviu en el dolor momentani per fort que sigui. Qui ara somnia en la victòria, la possible derrota no li impedirà conservar la visió positiva i valorarà orgullós el sol fet d’haver competit a la final. Des de l’entusiasme previ seguirà sentint-se feliç independentment del resultat perquè encara que fos advers, no li farà oblidar que aquest equip l’ha fet il.lusionar i que l’ha permès somiar fins a l’últim segon. 

Jo estic tant agraït a aquest equip que fins i tot si perd demano per a ell tots els honors culés a la plaça pública, amb caravana inclosa.

I com que jo percebo en la majoria de la gent la prevalença de la il.lusió per sobre del patiment, diagnostico que el país va a més, que el país creix en confiança, que va retrobant-se i alimentant l’orgull de ser. De ser culés i catalans.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!