BioSofia

A la pedagogia de disseny no li agraden els fonaments. No són bufons. No
permeten fer floritures teòriques. Els fonaments de l’acció educativa són la
disciplina i l’ordre. Com els fonaments d’un edifici, són pura grisor.
Desagradables fins i tot, tant per qui els aplica com per qui s’hi ha de
sotmetre. És més maco divagar sobre programacions i crear presentacions
atractives. Per què baixar als grisos fonaments? La pedagogia de disseny ha
acabat estigmatitzant les paraules disciplina, ordre i càstig. Per cert, en
sentir aquesta darrera, no se us han regirat els budells?

Per grisos que siguin els fonaments, són necessaris. Sense disciplina i
ordre

qualsevol valor que s’intenti inculcar queda engolit per l’egoisme innat,
qualsevol aprenentatge que es pretengui fer arrelar serà refusat per la
temptació del joc,
qualsevol hàbit que es provi de fer adquirir amb
perseverança es veurà anul·lat pel fort desig del gaudi immediat.

Darrerament quan em presento com a professor/a de secundària, la
reacció és sempre la mateixa: tothom em plany pel que dec d’haver d’aguantar.
Perquè els nois i noies d’avui dia, em diuen, són difícils. Evidentment no
parlen pels seus. La nostra professió té molts aspectes agradables que aquestes
persones desconeixen. Però el que ara vull subratllar és que el carrer és
conscient d’un problema que els professionals de la pedagogia volem ignorar.
Des dels que escriuen articles fins els que planifiquen asseguts en un despatx de
l’administració. La gent ha detectat el problema, saben quin és el repte prioritari
del professor i tanmateix els professionals pretenem ignorar-lo en públic o
fins i tots menystenir-lo per antiquat.

Tampoc em passaré a l’extrem oposat desdenyant la creació d’activitats
engrescadores i de planificacions acurades. Són tant necessàries com fer
atenció a la disciplina. Si els fonaments són necessaris per a la solidesa d’un
edifici, el seu sentit no està en ells mateixos sinó en la casa que hi alçarem.
Si els fonaments són prioritaris, el més important és la bellesa i utilitat de
l’edifici. Però ara subratllo la seva prioritat perquè demà comencen les classes i
perquè vull compensar tot que s’hi ha dit o insinuat en contra.

Disciplina que moltes vegades implica càstigs. La societat adulta en
diu sancions, multes, etc. També són càstigs. Els necessiten els grans i els
petits. Pels mateixos motius. No siguem porucs i diguem càstigs quan cal. Per parlar
clar no em cal el permís de cap progre de la pedagogia de disseny. Dir les
coses pel seu nom impedirà els tres mals d’una disciplina mal aplicada: fer-ho
tard, amb timidesa i sentint-se culpable.

1. Massa tard. Sobre
   tot a començament de curs. No s’ha de deixar passar el primer intent. Allò
   que ens acabarà desfent la classe demana la intervenció immediata del mestre/a
   des del primer moment. Altrament el noi o noia ho aniran intentant durant
   tot el curs “per si de cas aquesta vegada no em diuen res”. Malgrat anys d’experiència
   alguns professors encara vacil.len…i després se’n penedeixen.
2. Tímidament. La
   contundència del toc d’atenció o del càstig no pot ser inferior al que es
   mereix el fet disruptor. Un reny o càstig que no estan a l’altura són un
   senyal de feblesa. El desordre està garantit. D’afluixar, sempre s’hi està
   a temps, en canvi ens farem mal veure si un dia ens veiem obligats a
   endurir les intervencions.
3. Sentiment de
   culpabilitat. Fruit del pervers missatge dels darrers anys: si tens
   desordre és culpa teva que no saps preparar activitats engrescadores. Arribes
   a pensar que no ets bon professor/a. I ni t’atreveixes a compartir amb els
   amics/gues els teus problemes de disciplina, ells que tant et podrien
   ajudar. Espero que aquest post et permeti diluir ràpidament aquest
   sentiment inadequat i irracional.

En la societat adulta ningú posa en dubte la necessitat de les multes,
de les sancions, dels càstigs socials. (Sobre tot quan s’imposen als altres)
Tothom té ben presents els actes incívics d’alguns veïns, els fets vandàlics
del grupet d’antisocials, els atemptats contra la propietat o la integritat de
les persones de lladres i criminals, sense oblidar els comesos pels de guant
blanc. Per una senzilla regla de tres tothom pot deduir que aquestes persones,
de petits, no eren uns angelets precisament. I allargant un xic més el
raonament és ben fàcil concloure que els educadors han de poder aplicar mesures
disciplinàries de control igual com ho fa la societat amb els adults
displicents. Multes sí i càstigs també.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!