BioSofia

Reflexió sobre el gust per al poder. Manar o sentir-se lliure. Tema cabdal per a la persona, per a qualsevol ésser humà. La varietat de dites populars ho palesen. Veiem les més conegudes.

És millor ser cap d’arengada que cua de lluç.
O també: preferible ser cua de lluç
que cua d’estruç.
Val més ser petit amo que gros mosso.

Els espanyols diuen: “Mejor cabeza de ratón que cola de león.”
I els anglesos ho fan més extens: “És preferible ser un peix gros en un
estany petit que un peix petit en un estany gran.”

Qui té el cul llogat no sempre seu quan vol. Més clar l’aigua!

L’espai setmanal de l’Adolf Beltran engega una reflexió sobre el gust per al poder preguntant-nos si la
dita és veritat o mentida. Thomas Hobbes hi està d’acord: “Els humans tenim el desig perpetu i sense treva d’adquirir
poder rere poder. Un desig que només cessa amb la mort”

Veritat?

Situem-nos. “El poder està una mica disseminat per tot arreu. Per tant
no ens referim només al poder polític. Per a tot hi ha jerarquies, i en
aquesta escala no hi ha cap dubte que els que estan amunt estan millor que els
de baix. Tenir poder és deliciós, estar sotmès al poder és més dur.” Per això
“tant el ric com el pobre, tant el captaire com el guitarrista jove, tothom vol
ser el número 1 en allò que és seu.” (Bruce Springsteen)
Una aspiració ben natural. El que passa que de número 1, doncs això, només n’hi
ha un.

O mentida?

És que no pensem en els maldecaps que comporta ser amo? Qui ha de
decidir no sempre ho té fàcil. Mai s’escaparà de les crítiques perquè no es pot
acontentar a tothom. I aquest pensament està present mentre sospesa les
opcions. Cal tenir la pell molt dura perquè la previsió de futures crítiques no
l’angoixi. Per això el que mana està abocat a una
gran sensació de soledat. Ser amo, doncs, no és cap ganga.

Per altra banda, és força ridícula l’ambició i el deler per manar. Quins
paperets no es veu obligat a fer qui vol grimpar! A ser
un llepaculs, per exemple, oi? O a pegar més d’un cop de colze. El pitjor passa quan
aquesta gent ambiciosa, després d’haver-se rebaixat i envilit, aconsegueixen
dirigir un col.lectiu. No és pas la millor carta de presentació! Poberes qui els hagi de suportar! Bé, la veritat
és que no sempre se’n surten ni tots els que manen hi han arribat per aquest
camí. Altrament, la societat no hagués anat avançant com fins ara. Sempre
ens queda, però, l’interrogant de si els de dalt són els millors i més
competents. Òscar Wilde deia que l’ambició és l’últim refugi del fracàs.

Pensem, a més, que per molt amunt que un pugi , sempre tindrà algú pel per
sobre. L’experiència del poder és, fixem-nos-hi bé, l’experiència de la
impotència. L’ego, com més l’alimentes, més gana té. És un virus social.
Realment seria molt millor col.laborar en comptes de manar, prendre decisions
col.lectives en comptes d’entestar-se a mantenir el propi barret (“Tants caps
tants barrets”).

Els oients

Prefereixen en la seva gran majoria ser amo de poc, cap d’arengada.
Valoren la llibertat, la responsabilitat de les pròpies decisions encara que
acabin en fracàs, la sensació que la feina és cosa pròpia que respon a una
aspiració molt humana d’anar millorant… Tots ells parlen des de
l’experiència. Ara, alguns hi posen condicions, com l’Adolfo que avisa que no
has de deixar créixer l’empresa més enllà del que pots controlar. Tots hem
constatat que gent que ha triomfat en un nivell quan ha pujat, justament pels
èxits anteriors, no ha respost a les expectatives.

Un cas colpidor és el de l’August. Si l’Adolfo ens prevenia sobre les
dimensions del que volem controlar, l’August apunta a la forma d’exercir el
control. Confessa haver estat un executiu execrable que pressionava els seus
empleats fins al límit. Quan un d’ells va fer un infart, es va adonar del seu
estil, va abandonar el càrrec i ara viu feliç en una botigueta de la seva
propietat. Això sí no s’ha sotmès tampoc a les decisions d’un altre.
Com ha
expressat algú al final, l’ambició és un verí.

Però no és natural en els humans voler-se superar i millorar? Sí, però no per estar pel damunt dels altres. Superar-se a un mateix, no superar els altres!

Interessant la intervenció de l’oient que apel.la a ser més creatius.
Demana de deixar el “mercat del peix” per fixar-nos en taronges i prunes i
préssecs que no tenen ni cap ni cua. En allò rodó preval la cooperació a la
imposició. “És clar que després començarem a veure diferències entre ser pinyol
o pell. Som així els humans!” Recordem la taula del rei Artús: també era
rodona.

El convidat. Alex Pattakos.
Psicòleg americà. “En busca del sentido” és el llibre que l’autor va presentar
fa poc a Barcelona. Pretén aplicar els principis de Viktor Frankl, psicòleg supervivent dels camps d’extermini
nazi. És del parer de canviar de plantejament. “Des del meu punt de vista, cap
de les dues coses. Perquè el més important, és ser un peix ple de sentit” en
qualsevol situació on et moguis, tant si n’ets la cua com el cap, si ets gran o
petit.

“El sentit és el resultat de rebre respecte mutu.”.

Quan et sents
important, valorat i respectat tot té sentit. Si creus que treballes bé, que
manes des del respecte als altres, però alhora tu no ets respectat, t’hauràs de
buscar una altra empresa on puguis trobar el sentit del que fas.”

Adolf Beltran va demanar l’opinió del convidat sobre els caps de les
empreses. Solen ser els més competents o més ambiciosos? En la resposta torna a
situar l’explicació en el terreny que l’havia posat anteriorment. “Depèn. Si
ens apartem de la recerca de sentit i només ens fixem en el poder i els diners,
l’ambició, etc, aleshores com més amunt anem més deixem de ser un líder, un
mànager autèntic i bo.”

Com trobar sentit en el treball? Com valorar l’activitat laboral que fem per un altre? Aprofundirem en el concepte de la recerca de sentit en l’àmbit laboral en el pròxim bloc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!