BioSofia

1 – No hi ha matèria sense estructura, constitució interna i
sense forma. Una hipotètica realitat sense estructura i sense forma
seria el caos: una realitat sense lleis, en la que tot s’hi val, l’atzar total. Els
objectes d’aquest hipotètic univers ni tan sols es veurien influenciats pels
seus veïns. No dependrien ni de la seva pròpia història. Aquesta realitat uniforme
i equiprobable no existeix ni ens la podem imaginar. És un impossible. Amb altres
paraules, la matèria necessita un ordenament intern i extern. L’ordre és una propietat inherent a la matèria. L’ordre
és constitutiu de la matèria.

Recomano un llibre magnífic. “La rebelión de las formas”. Està escrit pel
director de CosmoCaixa, Jorge Wagensberg. De la pàgina 26 endavant ho deixa
molt clar i ho explica més bé que jo. Després llegiu tot el llibre. Això és
filosofia de la bona. Meta-física de debò, la que repensa la física i surt de la
boca dels físics.

No cal, doncs, un
agent extern que ordeni el món, el conjunt de la matèria. No cal cap déu. Déu no
queda invalidat per la ciència ni pel pensament, però tampoc és necessari. El
cel només “proclama la glòria de Déu” (Psalm 19, citat per Newton) per a qui
vulgui que així sigui . Ningú li ho impedirà, la ciència tampoc. Ara, podem parlar d’un déu no necessari –tercera via de
Tomàs d’Aquino? Això és un déu? Un ésser absolut ha de ser necessari i
explicar la contingència, oi? Sigui com sigui, l’univers no el necessita. Però alguns el necessiten com a fet d’experiència íntima. Una exigència, no de la raó, sinó del cor (Pascal, Kierkegaard).

Serem justos amb David
Hume
que ja en s. xViii va intuir que l’ordre
és inherent a tota matèria. Ell ho va plantejar com a hipòtesi per concloure
que no calia cap intel.ligència divina per muntar i explicar l’ordre de l’univers, tal com ho
afirmava Tomàs d’Aquino en la seva cinquena via.

” Un arbre produeix ordre i organització en l’arbre que neix
d’ell, sense conèixer tal ordre; el mateix passa amb qualsevol animal i la seva
progènie. Els exemples d’aquest tipus són més freqüents encara en la naturalesa
que els de l’ordre provinent d’un treball intel.ligent de la raó [humana]. Dir
que tot aquest ordre d’animals i vegetals prodeceix en darrer terme del
projecte d’una ment intel.ligent és fer una petició del principi [una
fal.làcia]. Aquesta afirmació només es podria acceptar si abans, a priori,
s’haguessin provat dues coses: que l’ordre només pot provenir d’una intel.ligència
pensant i que [l’ ordre] no pot ser una propietat inherent a la mateixa matèria,
per raons encara desconegudes” (David Hume, Diàlegs sobre la religió natural)

[Espero que desfeu la doble negació reconvertint-la en afirmació. Quina
mania la dels filòsofs, des de Plató, d’usar la doble negació! Que no sabien
que els nostres adolescents els haurien d’estudiar per a la selectivitat?]

2 – Els astrofísics
també queden meravellats davant l’univers. El contacte més proper
amb la matèria no els impedeix pas copsar-ne la bellesa. Ara bé, d’on prové la
seva admiració? La bellesa que hi veuen és la mateixa que la nostra?

Vam reproduir les paraules admiratives del científic Lawrence M. Krauss
en l’anterior blog. Em va cridar l’atenció
que en totes les frases emprés la paraula “pensar” i “saber“. A la
majoria de mortals, la bellesa ens penetra pels
ulls. A un científic li entra pel pensament, sobre tot. Un camí
més cap a la bellesa que també nosaltres podríem conrear.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!