BioSofia

La filosofia és l’art de fer preguntes que aboquen a construir nous
conceptes. Preguntes que demanen certa reflexió i argumentació. En paraules
d’Aristòtil, és deixar-se encuriosir pel que passa al món i en nosaltres
mateixos.

Hi ha qui afegeix que l’interrogant s’ha de portar sobre el sentit
últim de les coses i de la nostra existència. Subratllen el qualificatiu últim.
Creuen que així separen adequadament el paper que correspon a la filosofia, més
abstracte, del de la ciència que es qüestiona sobre elements més concrets.
Doncs, a mi no em molesta, fins i tot ho trobo encertat, que filosofia i
ciència comparteixin el fet de preguntar, la curiositat. La diferència, per a
mi, rau en el tipus de pregunta i de resposta. Però la relació entre filosofia
i ciència pot esperar.

Evidentment, qualsevol pregunta no és filosòfica. Preguntar per l’hora,
per la marxa de l’economia o la funció del gen X no demana cap reflexió sinó
consultar un aparell, revisar unes dades o observar els resultats d’un
experiment.

Fer conjectures o derives mentals a partir de fets quotidians o
científics en diem fer filosofia en el llenguatge familiar, però tampoc és
exacte. Fins i tot pot ser contraproduent perquè dóna una idea poc rigorosa del
fet de filosofar. Una generalització qualsevol no pot ser considerada activitat
filosòfica. Com si filosofar fos anar-se’n pels núvols!

Com són les preguntes filosòfiques? Crec que haurien de veure’s
revestides de les característiques que ara esmentaré.

1. Són preguntes prou
   generals com perquè a hores d’ ara puguin tenir resposta científica. Aquí en tens
   uns quants exemples. “Fins a quin punt la raó, i no l’emoció o la
   imaginació, ha de guiar la nostra existència? Què és el bé i el mal, com
   determinar-los? Quin sentit té el dolor? Som lliures? La felicitat ha de
   ser el nostre objectiu final? Podem posar límits a la ciència, com
   orientar-la? Com s’han d’organitzar les nostres societats? L’evolució de
   la matèria s’ha orientat per arribar fins a l’ésser humà o aquest ha
   aparegut per casualitat? Tenen drets els animals no humans?” I si voleu, la
   pregunta clàssica: quin és el sentit de la nostra existència?
2. La seva
   formulació és un art i no una ciència. Perquè són fruit més de la intuïció
   que de la lògica. Per això són plantejament originals. L’originalitat és
   el segell de l’ obra artística i també de la reflexió filosòfica.
3. Obren noves
   perspectives en el plantejament d’un problema. Surten de la manera
   habitual d’enfocar-lo. Això és degut a l’actitud crítica del filòsof enfront
   de la realitat.
   Per exemple, tothom pensa que plorem perquè estem tristos, però no podria
   ser que més aviat estiguéssim tristos pel fet de plorar? (William James).
   Un altre. Una primera mirada sobre l’univers i la natura ens fa exclamar
   “No entenc que existeixi el món si no hi ha un Déu”, però me ‘l torno
   a mirar fixant-me aquest cop en les desgràcies naturals i sobre tot en el
   comportament humà i em dic “No entenc com pot existir un món així si
   hi ha Déu“.
   Les reflexions que es va empescar Sofia, la nena de la història del primer
   dia, són guspires d’intüició tot i que evidentment hi ha una coherència
   lògica entre elles. Inquirir sobre la seva identitat figurant-se que té un
   nom diferent o interrogant la seva imatge al mirall o comparant-se amb el seu gat
   són ”sortides” que no dicta la lògica, sinó la intuïció.
4. Intenten
   aprofundir al màxim en un tema. Les respostes són sempre provisionals i
   sobre tot obertes a noves preguntes. Fixeu-vos en l’aprofundiment que va
   fer Sofia de la simple pregunta de qui era ella. Va anar encadenant preguntes fins acabar preguntant-se
   pel sentit de la mort i el goig de viure.
   
   És clar, aquesta és l’activitat del que es posa a filosofar. No pas del
   que estudia filosofia. Tot artista, com el filòsof, abans ha d’aprendre l’ofici.
   Abans de posar-nos a crear idees, caldrà aprendre l’ofici
   de pensar bé. Serà el tema del pròxim bloc.

“El valor de la filosofia s’ha de buscar en gran mesura en la seva real
incertesa. L’home que no té cap vernís de filosofia va per la vida presoner
dels seus prejudicis que deriven del sentit comú, de les creences habituals en
el seu temps i en el seu país, i de les quals s’han desenvolupat en el seu
esperit sense la cooperació i el consentiment deliberat de la seva raó. Per
aquest home el món tendeix a fer-se precís, definit, obvi; els objectes
habituals no li susciten cap problema, i les possibilitats no familiars són
desdenyosament rebutjades. Des del moment que comencem a filosofar, trobem per
contra, que encara els objectes més ordinaris condueixen a problemes als quals
només podem donar respostes molt incompletes. Així en disminuir el nostre
sentiment de certesa sobre el que les coses són, augmenta en alt grau el nostre
coneixement del que puguin ser; rebutja el dogmatisme una mica arrogant dels
que no s’han introduït mai en la regió del dubte alliberador i guarda vivaç el
nostre sentit de l’admiració, presentant els objectes familiars en un aspecte no familiar” (Bertrand Russell, Els problemes de la
filosofia)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!