BioSofia

La propietat és un robatori “La propiété c’est le vol” Pierre-Joseph Proudhon. La idea no és nova tot i que està bé que algú la vagi recordant. Ens referim a l’espai Veritat o mentida? dirigit per Adolf Beltran dins del progrma de l’Antoni Bassas. Com deia la idea fa temps que volta pel cap dels humans. Fa un bon grapat d’anys i segles, un sant cristià dels d’anomenada, s’havia mostrat igual de contundent. Diu S. Ambrosi: "No són pas teus els béns que distribueixes als pobres. Els estàs tornant una part del que els pertoca, perquè has usurpat per a tu sol allò que va ser donat a tots i per a ús de tots. La terra és de tots, no només dels rics.” I anava més lluny. “Qui deixa a un altre sense vestit és un lladre. Quin altre nom mereix qui deixa a un indigent despullat podent-lo vestir? El pa que guardes pertany a l’afamat, i al desvestit l’abric que guardes a l’armari.”

Què vol dir Proudhom, que el meu piset amb els seus llibres, ordinadors, electrodomèstics, la segona residència, tot això ho he obtingut robant? No. No és d’aquesta propietat de què estem parlant. Aquesta propietat d’ús i gaudi ningú la posa en discussió. En la majoria de casos s’ha obtingut de forma legítima.

La propietat privada que es posa en entredit és la “dels mitjans de producció”. Per entendre’ns: els latifundis, les fàbriques amb la seva maquinària, el capital inversor, etc. La propietat privada dels mitjans productius comprèn tot allò que es posa a disposició dels assalariats per obtenir-ne un producte, producte que tot seguit passa a mans del propietari dels susdits mitjans. Al treballador, en contrapartida, se li concedeix un sou i tracte acabat.


Proudhon posa en qüestió aquesta distribució de la propietat. Més ben dit, aquest bescanvi de propietats. Perquè en l’acte productiu el treballador i l’empresari intercanvien béns. Aquell es veu obligat a vendre la seva força i el seu talent a canvi d’un sou.

El tracte és just? Proudhon, Marx, anarquistes i primers socialistes creuen que no és equitatiu. De fet, el capitalista abusa de la seva posició de força, una força que li ve donada per la propietat dels mitjans de producció. Aquests són, doncs, els culpables. Aquests han de pertànyer a la col.lectivitat i no ser de propietat privada.

Les frases del programa. Dan Marquis: “Quan alguna persona afirmi que s’ha fet ric gràcies a un treball molt dur, demana-li gràcies al treball dur de qui.”

Rousseau: “La igualtat en la riquesa ha de consistir en el fet que cap ciutadà sigui prou ric per poder comprar un altre, ni cap tant pobre que necessiti vendre’s”. Una persona en compra una altra o es ven en el contracte laboral. Aquí està avui dia la mare dels ous.
Rousseau va resumir el seu pensament sobre la societat així: “Tots els mals de la societat vénen del dia que un va dir això és meu i els altres s’ho van creure” Jo afegiria perquè no els va quedar altre remei, l’altre era el més fort.

El convidat. David Castillo, poeta i periodista de l’Avui.
Porta la reflexió sobre la globalitat del món. En aquesta perspectiva tots nosaltres, de classe mitjana en el primer món, som rics. Vivim en l’abundància, llencem el que el tercer món prendria amb delit. Som uns privilegiats. Un exemple d’excés: la quantitat de música que guardem sense tenir ni temps per escoltar. O de libres o de vídeos o de roba o de …

Altaveu del pensament anarquista, Castillo proposa que la societat sigui més horitzontal. Per un costat, intercanviant més, compartint béns. Per altra, com que creu que el poder és la font de tots els mals socials, fent que les decisions les prenguin la gent afectada i no delegats seus. Internet obre noves possibilitats de participació que hem d’explorar per exigir-ne l’ús.

Els oients. Cinc de vuit es decanten a favor de la frase. Quan la gent porta la mirada a les grans fortunes, als guanys dels gestors de grans companyies, la frase de Proudhon atreu totes les adhesions. Quan, en canvi, l’oient es fixa en ell i les seves petites o grans possessions, aleshores es mostra aïradament en contra del pensament de l’anarquista francès.

No estaria malament revifar de nou el debat sobre la propietat. L’origen de les grans fortunes resulta escandalós en molts casos i poc clar en altres. Tant en el passat com en aquests moments. Mireu només els sous galàctics dels gestors dels bancs espanyols. El debat s’hauria de portar igualment sobre l’ús de la riquesa per part dels rics. No estaria malament de remoure la seva consciència i recordar-los l’obligació de retornar en part a la societat el que d’ella han aconseguit. Ho deia sant Ambrosi ja fa un grapat d’anys. Avui els de l’església prefereixen parlar de sexe. Com tothom, però al revés: per esgarrar-lo!.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!