BioSofia

El cor encara bombeja, oi? Els culers vivim un moment de felicitat especialment intens i rar. Ens toca viure’l. Val la pena. Però si a més a més l’aprofitem per aclarir quatre idees sobre aquesta cosa tan toquejada que és la felicitat, tampoc ens farà mal. 

Minut 98. La guspira de la il.lusió s’esllanguia i semblava definitivament extingida. El cor s’havia anat encongint a cops de pilota horitzontals, inútils i frustrants. Desesper, ofec del somni, resignació. 

La pilota en els peus de Messi; res a fer amb tres torres blaves cerclant-lo. Messi veu ben bé al mig un groguet solitari. Savi, li cedeix mil.limètricament la pilota. El groguet es diu Iniesta, desconegut pels londinencs i per tant lliure de marcatge. I tal com li arriba engalta el xut i la pilota entra per “on havia d’entrar”. Increïble. Era i no era.

No ens ho podíem creure i sí ens ho creiem. I aquella feble guspira va rebre de cop tot l’oxigen que havia anat consumint  al llarg del partit sense proveir-se en veure tanta muralla blava infranquejable. A l’instant una bola de foc va esclatar incontenible i va envair vísceres, cap, cor, va fer saltar cames i braços, i fora de tot control ens vàrem trobar tots enllaçats en un batec conjuntat i inexplicable. 

Un gran moment de felicitat. Ara posem aquest moment que encara dura sota una mirada reflexiva. Com es va  fabricar? Què va fer possible aquella/ aquesta felicitat? 

Posem per cas que el gol l’haguéssim marcat nosaltres primer. No hagués estat el mateix. Una forta alegria, sí, en aquell moment. Forta però gens comparable amb la que estem vivint. Després, a patir cada vegada que ells controlessin la pilota o iniciessin un contracop. Si arriben a marcar, com ho varen fer, l’empat, tot i saber que seguíem classificats, ens hagués deixat un regust amarg. Al final, alegria continguda pel fet de passar i prou. Canaletes? Aeroport? Ho dubto. En tot cas, no hagués estat el mateix. 

Un mateix resultat, un mateix gol provoca sentiments i reaccions diferents segons les circumstàncies en què es produeix. La felicitat, les emocions i valoracions en general, no estan en funció del fet en si, del fet objectiu, sinó del moment i altres elements concurrents. 

El moment. El temps previ condiciona especialment la felicitat final. L’augment del desig per la llargada de l’espera fa més saborosa la consecució. La tensió creada tant en funció del valor que donem a l’objecte desitjat com per la dificultat a l’hora d’aconseguir-lo, és fonamental. A més tensió prèvia, més joia i satisfacció. 

No es pot estar en estat permanent de felicitat. Sí, un cert coixí permanent de felicitat l’hem de mantenir malgrat les circumstàncies; és la felicitat tranquil.la, però també una mica dura i impermeable, i per això insuficient. Li escau més el nom de “benestar” que de felicitat. La felicitat amb totes les lletres és aquesta que avui comentem. La joiosa i esclatant, la que bombeja el cor i les entranyes. La que alguns “gurus” de la pau interior i l’orientalisme tendeixen a menysprear. La consideren massa vulgar, superficial i inestable. Totalment d’acord en els dos darrers qualificatius. Però justament en la seva inestabilitat i superficialitat està també la seva virtut. Malgrat les tendències orientalistes vull reivindicar la felicitat superficial i inestable. Per la seva potència i força vital. Com la felicitat amb el gol d’Iniesta. A més desesper, a més improbabilitat, més impetuosa la joia i més intens el sentiment de felicitat. 

La dialèctica tensió/distensió, espera/obtenció, difícultat/reeiximent és propi de la felicitat humana. La felicitat es fabrica des de l’angúnia, en el caire del desesper, des la fe fragilitzant-se. La felicitat necessita el patiment previ (no qualsevol patiment!). La benaurança és una altra cosa. Alguns ho confonen: els que senten nostàlgia dels déus. Els que encara desitgen ser bressolats amb contes.   

Jo estic molt content de patir si potser, només potser (la vida és aventura!), puc albirar o aconseguir algun moment de joia que em faci sentir feliç. Com amb la naixença dels fills, amb el sí de la companya, la reedició dels llibres, l’aprovat inesperat d’algun examen… I és clar, a més procuro mantenir un coixí permanent de savi benestar on refugiar-me en les tempestes. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!