BioSofia

“Lupus est homo homini, non homo, quom qualis sit non novit.”
locució
llatina originària del comediògraf llatí Plaute (254 adC – 184 adC) a la
seva obra Asinaria, o La comèdia dels ases.

“Un llop, que no un home, és l’home per a l’home, quan ignora de
qui es tracta.”

Un bon dia al Lluís li entren unes ganes boges d’estar sol. Es veu a la
part alta d’una muntanya gaudint del silenci, de la pau, de la natura, del panorama…
No s’ho pensa dues vegades. Es prepara la motxilla, els queviures i la tenda. Quan
ja ho té tot a punt, explica els seus plans als amics. Encara no ha acabat, que
un d’aquests li comenta que seria millor que hi anés acompanyat. “I
si et trobes amb algú?”

És que ens han de fer por els altres? Hem de témer el pitjor de les altres
persones? Realment ens creiem que els altres són tan temibles com uns llops?

Rodríguez De la Fuente ens va ensenyar que
els llops poden conviure amb els humans mentre vegin respectades les seves
necessitats. Potser els nostres congèneres són també menys temibles que no ens
pensem.

Anem a pams i entrem en reflexió. Resumirem l’espai radiofònic Veritat o mentida? d’El matí de Catalaunya Ràdio. Adolf Beltran molt encertadament ho
planteja d’aquesta manera.

Veritat?

Adolf Beltran a Audio en Català

Quan Hobbes va recollir la dita de Plaute – a Leviatan– volia deixar clar que els
humans, sense una autoritat suprema, absoluta, que ens fermi, esdevindríem salvatges. Com els llops, no pararíem de fustigar-nos i voler-nos mal.

Pitjor encara que els llops. Si més no, a ells els guia l’instint i no
se’ls pot imputar el que fan; nosaltres ens hauríem de guiar per la raó, que no
compleix la seva funció, que no sabem o no volem que governi les nostres vides.
A consciència, deixem massa vegades que els nostres pitjors instints ens menin
cap al mal. Fins i tot fem servir la imaginació i la intel.ligència per
comportar-nos amb una crueltat impensable en els mateixos animals. Alguns
oients van intervenir per insistir en aquest darrer punt.

Si no fos per la por, pel càstig, la policia, l’infern, les càmeres de seguretat… Bé ho expressa una altra dita llatina. “Si vis pacem, para bellum.” Si vols pau, ensenya les
dents!

Mentida?

Ens podem tornar dolents, però no és pas per culpa del nostre cor sinó de
la societat. Quants delinqüents no han tingut una infantesa desastrosa! Som
dolents o ens hi fan tornar? Els darrers esdeveniments de Kènia ens han de fer
reflexionar. Tant bon punt la comunitat internacional va intervenir en forma d’amenaces
i pressions sobre els caps enfrontats, la gent es va calmar. Altrament, hagués
estat una segona Ruanda. La gent del carrer, si no se li infla el cap, si no se
li fa creure que està amenaçada pel veí, si no sent proclames inflamades per la
ràdio o la televisió, es comporta amb una solidaritat natural, amb altruisme i
bondat. Són les institucions socials les que poden invertir aquest natural bo.

La convidada. Wangari Maathai. El 2004 va rebre el Premi Nobel de la Pau per “les seves contribucions al desenvolupament sostenible, a la democràcia
i a la pau”. És
la primera dona africana que rep aquest guardó. La doctora Maathai és, a més a
més, membre electa al parlament de Kenia. Una de les seves actuacions més famoses va ser dirigir la
plantada de més de 30 milions d’arbres en tot el país per evitar la erosió del
sòl.

Preguntada sobre si l’home es comporta com un llop respecte dels altres
humans, respon: “L’espècie humana té un esperit molt competitiu respecte dels
recursos naturals. En volem tenir com més millor i a costa dels altres. Ens
agrada acumular i posseir a expenses dels altres membres de l’espècie. Pels
recursos competim, lluitem i estem disposats a matar-nos.”

“Cada cop que sembla que som millors, més educats, que hem superat una
etapa cap a més civilitat, alguns dels nostres instints més bàsics tornen a
sortir a la superfície. Això és una constant de la història humana.”

Adolf Beltran, com sempre, indaga sobre la persona entrevistada. Sent
ella la força d’aquests instints?

“Tots tenim aquesta debilitat humana, però
com a éssers humans racionals podem lluitar per ideals més elevats. Això ens
diferencia dels animals. Encara que tenim instints animals, també tenim la
capacitat de superar-nos, tenim valors que ens menen cap a Déu, cap a la
perfecció, com diuen els orientals.”

Wangari Maathai es confessa creient. El locutor li clava la pregunta. Ara
que Kenia s’ha trobat amb 1000 morts i més de 300.000 desplaçats, molts ja han
retornat, caldria preguntar-se per què Déu ho ha permès?

“No podem entendre com Déu opera. Però la resposta que més ens acosta a
la comprensió d’aquest fet és que nosaltres disposem de lliure albir. Som
lliures de fer les nostres eleccions. Si escollim de ser cobdiciosos i de
lluitar, aleshores hi ha un preu per a tot això.”

I una última consideració. És terrible que arribem a témer
tant els nostres congèneres que ataquem per por de no ser atacats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!