BioSofia

La va escriure Maimònides el 1190. Pensava en els catalans del s.XXI? Es
veu que si perquè els sociòlegs de l’IEC troven escaient endossar-nos un nou post-it: ja no estem emprenyats
ara estem perplexos. Doncs la Guia de Maimònides pot servir-nos.

A la tercera part del llibre rabínic s’hi diu que “els nostres
coneixements es renoven i es multipliquen segons les coses de les quals
adquirim el coneixement”.

Això explicaria la perplexitat. Els coneixements del català s’han
renovat i multiplicat en una direcció que no s’esperava. De cop i volta se li
ha revelat una Espanya desconeguda que els polítics i periodistes li havien
amagat. Amb la beneïda pretensió d’evitar enfrontaments ens havien volgut
presentar una Espanya idíl·lica amb l’únic problema que ens desconeixia,
pobreta ella. Només calia fer pedagogia! Fins i tot, algú de l’esquerra
dogmàtica insinuava de quan en quan que la culpa de la desavinença era nostra
que volíem ser massa diferents, massa catalans. Estaven treballant a Madrid i
no vegis amb quina simpatia els tractaven. Això sí, calia ser ben educadets i
guardar el sentiment català sense que es notés. Pura bona educació!

Doncs es veu que no. Espanya no
ens aguanta i fins i tot ens detesta. Primer semblava que el problema eren
els nacionalistes o Carod. Però aviat el llop va ensenyar les orelles. Amb
l’excusa de Carod va ser la nostra catalanitat, la nostra llengua, la nostra
identitat el que van atacar ostensiblement. La discussió de l’Estatut va anar
molt bé perquè aparentment va anar malament. Va ser l’ocasió perquè la caverna apareixés tal qual i
ens hi vam haver d’afrontar, tant a la blava com la rosa, i d’ella van
sortir-ne les bèsties que s’hi amagaven. Els que des de l’esquerra dogmàtica
ens havien anat explicant que una altra Espanya, federal i oberta, era possible
van haver de canviar de discurs per no perllongar l’engany.

Ferrer i Gironès no s’havia cansat de publicar llibres que mostraven
l’Espanya real. La persecució no era una qüestió franquista. Ha estat des de
sempre. Ja en temps de Jaume I, alguns aragonesos van vituperar la nostra gent
i la nostra llengua pel fet que el rei va limitar les seves pretensions sobre
les terres conquerides del Regne de València. Què us he d’explicar? Tampoc no
va ser com a conseqüència d’haver perdut la Guerra de Successió perquè el Conde
Duque de Olivares la va emprendre contra nosaltres molt abans. Què us he
d’explicar? Però per què no volem entendre el significat de la substitució de les quatre barres per l’escut de Castella en la còpia espanyola
d’un gravat de la conquesta d’Amèrica (1559), l’original del qual es conserva a Anglaterra?

Espanya és així. Com diu Maimònides, el coneixement renovat de la
realitat espanyola i les múltiples proves que n’apareixen cada dia han deixat
perplexos a la majoria de catalans. Proves? Una que ve al cas en començar el
curs escolar. No només a Extremadura els nens estan envoltats d’ordinadors,
sinó que Barreda, president de Castella-La Manxa va anunciar al gener que en acabar el
curs tots els seus professors tindrien un portàtil. “Se trata de una actuación sin precedentes
que convierte a Castilla-La Mancha, una vez más, en pionera en tomar una
medidas de este tipo. Es una herramienta de trabajo muy importante porque el
profesor trabaja tanto fuera de la clase como dentro de la aula”. Se’n saben “pioners” i tanmateix no
paren de repetir que volen el mateix que tots, donant a entendre que nosaltres
demanem privilegis.

Una altra. Fa quatre dies d’això. “El
presidente de la Junta, Manuel Chaves, trasladó hoy al presidente del PP-A,
Javier Arenas, durante la reunión que mantuvieron en la Casa Rosa, la primera
de la legislatura, un documento sobre la metodología que su Gobierno quiere
seguir para llegar a la estimación de la cifra de la ‘deuda histórica’ que se
tiene que negociar con el Ejecutivo central y que, en ningún caso, será
inferior a los 1.148 millones que el Parlamento acordó en su día.”
Despatx d’Europa Press del passat dia 5. Fantàstic! D’una sola tacada i sense despentinar-se, vull
dir sense sentir repetits escarafalls de ningú, Andalusia exigeix i rebrà un
terç del que nosaltres ens costa demanar amb tant d’esforç i tanta crítica.
Afegeix la nota que la trobada entre els líders andalusos del PP i del PSOE va
ser “afable”. És curiós que al sr. Guerra aquesta entesa entre la dreta i
l’esquerra andalusa no li faci mal; només li cou quan es produeix a Catalunya. Un
suggeriment al PSC: no esperin ni un minut a afegir als termes de l’Estatut
l’exigència del deute històric contret per l’excés de “solidaritat”. És de
justícia recuperar la posició relativa del nostre PIB respecte a les altres
regions autònomes espanyoles.

Ja podeu notar que de perplex no n’estic gens. És qüestió, com diu Maimònides,
d’estar prou al cas perquè els nous coneixements no et sobtin massa. Aquesta perplexitat és el primer pas per arribar a prendre consciència
dels passos a seguir. Cap por d’esberlar una fraternitat espanyola que no ha
existit mai, cap por a exigir amb la mateixa contundència que altres, cap més
mirament que els nostres interessos, cap altre objectiu que la construcció d’un
Estat propi. Estic convençut que aquesta perplexitat és un bon símptoma.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!