BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
El psicòleg interromp la conversa amb en Tom posant davant seu una “nube” (n’hauríem de dir un malví). En Tom té quatre anys. Mentre es mira la llaminadura, sent com aquell senyor li diu que se n’anirà uns minuts i que, si mentre ell està sol, no se la menja, després, en tornar, li’n donarà una altra i en tindrà dues; ara bé, si quan torna, veu que n’ha menjat encara que sigui un trocet s’haurà de conformar amb només aquella, només una.
El vídeo mostra fidelment el suplici pel que passa en Tom. Comença per retorçar-se en la cadira, després s’esforça per mirar a una altra banda, uns minuts més tard, quan la temptació torna, dóna cops de peu al buit i acaba per tapar-se els ulls amb la mà. Però aguanta. Aleshores, com li havien promès, quinze minuts més tard, el professor Mischel torna, el felicita i li dóna la segona llaminadura. I en Tom l’agafa amb un ampli somriure.
Molts nens sotmesos a l’experiment no han resistit com en Tom. El laboratori del professor Mischel ha seguit durant més de trenta anys els nens que han passat el test. Els resultats han escombrat les concepcions simplistes del que realment ens porta a la felicitat. La felicitat no arriba per la satisfacció immediata. Si la raó no guia el desig, la felicitat s’esfuma.
L’evolució d’aquests nens fins arribar a la maduresa també desfà mites sobre la correlació del QI (nivell d’intel.ligència) amb l’èxit professional i personal. Entre el control del desig i el QI la correlació és inexistent. El control es va esberlar en alguns del més “intel.ligents” i, en canvi, es va mantenir en QI molt baixos. Els nens que varen saber mantenir els seus objectius en ment i desplegar la seva imaginació per resistir les ganes van tenir un comportament molt més ajustat en l’adolescència: tenien més amics, els seus mestres els apreciaven més, gestionaven millor els canvis d’humor, s’expressaven millor i obtenien millors notes acadèmiques encara que el seu QI fos baix. Finalment, varen entrar en les millors universitats. En la vida professional es varen inserir en ocupacions més satisfactòries. L’observació va acabar quan aquestes persones van complir els 36 anys, 32 anys més tard de quan van passar l’experiment.
Són dades per a l’esperança. Perquè el QI és una característica molt estable i difícil de millorar. Per contra, cadascú de nosaltres –com els nostres nens- pot aprendre a enfortir el seu caràcter i la capacitat de prendre distància respecte el seu desig de satisfacció immediata. “Tinc unes ganes terribles de prendre un segon tros del pastís, no hi ha res dolent en això, és exquisidament bo i per un dia no passa res. Però, jo puc senzillament anotar les meves ganes, aparcar-les i posar l atenció només al que ve tot seguit si no em deixo temptar.”
El que més ajuda els nostres nens a desenvolupar aquest capacitat de poder mirar, quan convé, el futur per sobre del present és rebre felicitacions i ser recompensats per l’esforç i la persistència, més que per la seva intel.ligència. I als aduls, els que ens ajuda és saber que no és pas fàcil per ningú esperar la segona llaminadura, que a vegades ens cal saber tancar els ulls per a resistir i que a la llarga com més esdevinguem benèvols observadors a distància dels propis desitjos, aquest es tornaran més dòcils i esdevindran, ben gestionats, una font de satisfacció.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Havia llegit moltes vegades, en diferents llocs, aquest experiment, però mai n’havia vist cap vídeo. Durant algun temps em vaig dedicar a llegir moltes coses d’Intel·ligència emocional per a fer-ne educació emocional… i aquest experiment i el seguiment posterior era un classic dels exemples sobre la bona gestió de desitjos i emocions. I sobre el fet que hi ha persones que de ben petits tene una capacitat de gestió molt millor que d’altres.
Gràcies, m’ha encantat verue-ho!